Hi ha silencis i absències que fan molt soroll. Aquest dijous, les parets del Parlament de Catalunya han estat testimoni d’una d’aquelles jornades històriques que van fer fortuna al llarg del Procés: el retorn de Lluís Puig a la cambra catalana després de nou anys d’un exili forçat per la repressió judicial. Era una jornada carregada d’emotivitat i de reparació per tot el que ha passat des d’aquell 1 de novembre del 2017. Tanmateix, la bancada del Govern de la Generalitat oferia una imatge desoladora: escons buits i amb el president de la Generalitat, Salvador Illa, tancat al despatx que té la cambra catalana, d’on només ha gosat sortir per marxar a un acte institucional a Manlleu.
Aquesta imatge de la bancada del Govern buida s’ha produït només 48 hores després que la consellera i portaveu del Govern, Sílvia Paneque, proclamés des de la sala de premsa de Palau que l’executiu socialista tractaria “amb tota normalitat i dignitat les diferents persones que arribin d’acord amb el càrrec que ocupen”. Una declaració d’intencions impecable en la forma, formulada amb aquella pulcritud a la qual els socialistes ens tenen acostumats, però que ha distat molt de la imatge que han donat aquest dijous al Parlament.
La política, com la vida, no es mesura amb paraules, sinó pels gestos. I Illa avui s’ha contradit a si mateix i ha evidenciat que l’amnistia no tanca una etapa de conflicte, ni obre un nou futur de convivència, normalització política i retrobament a Catalunya. El primer que no ha sortit a retrobar un exconseller i diputat exiliat durant nou anys és ell, que no és una persona qualsevol ni un diputat ras que representa els seus electors. Illa és el president de la Generalitat de Catalunya i no hi ha acte privat que pugui substituir el gest d’avui.
L’absència d’ell i de la majoria dels seus consellers no és fruit de la casualitat ni d’una agenda sobrecarregada –ha estat al Parlament fins a dos quarts de sis de la tarda–, és una decisió política deliberada, meditada i profundament reveladora. Hi ha eleccions el 29-N i Pedro Sánchez i el PSOE s’estan jugant el seu futur, i Illa, com ha demostrat en aquests gairebé dos anys i mig de mandat no vol incomodar els seus. Els càlculs electorals li han impedit assistir al ple i presenciar, com a president de tots els catalans, el retorn d’un diputat electe. Però per a Illa reconèixer o rebre el retorn d’un exiliat suposaria admetre de facto l’excepcionalitat democràtica que ha viscut i viu Catalunya. I això trencaria el miratge de la pacificació absoluta que necessita vendre a la capital de l’Estat. Així, el president de la Generalitat, que demana per activa i per passiva als de Puigdemont que no poden ser equidistants i que han d’escollir entre progrés o involució, s’ha posat al costat dels que ell considera involució. Ha actuat igual que Vox.
