La dona del bisbe ha parlat. Contra l’exprés desig del seu marit, de qui diu estar enamorada, però, sense dubtar-ho, caldria afegir que de manera egoista, doncs allò que per a ella primer compta, d’acord amb una filosofia d’empoderament general segons la qual per estimar els altres cal estimar-se abans a un mateix, ella ha decidit parlar encara que ell preferiria que no ho fes. En què ha de consistir aleshores l’amor, l’entrega el compromís i la complicitat envers un altre? Són paraules que han deixat de tenir sentit originari, perquè parlar de sacrifici ara és tant com dir que s’accepta una submissió masclista.
Però més enllà d’aquest gir estrany i avui consensuat en la concepció de l’amor, la dona del bisbe manifesta una incomoditat força comprensible i que a qualsevol pot concernir; quin exercici de contrastació de la informació s’ha fet per part dels qui diuen què són mitjans de comunicació seriosos (dels que no publiquen fakes)? Els fills són més dels que la premsa ha dit, els llibres que ha escrit no estan relacionats amb Satan, com s’ha afirmat? Al programa Col·lapse, interpel·lats per Ricard Ustrell, tres periodistes convidats a comentar l’entrevista que acabava de fer Ustrell a Sílvia Caballol, van fer un vergonyós exercici de corporativisme periodístic. Van arribar a afirmar que la manca de contrastació va ser culpa de la parella per no voler parlar, o que en qualsevol cas ha de primar la llibertat d’expressió sobre l’honor i la intimitat que, tot i admetre que en general n’hi ha, en cap cas apliquen a la vida d’aquestes dues persones. La perillosa afirmació subjacent és que els personatges públics, fins i tot encara que ho siguin contra la seva voluntat, veuen esborrada la seva intimitat en benefici d’un omnipresent i absolut dret de l’audiència a saber-ho tot (de fet van arribar a clamar per saber com es van conèixer, extrem sobre el qual Caballol no va voler parlar).
Darrere d’aquesta croada envers la construcció d’una llibertat informativa que fins i tot legitimi ficar-se al llit de les persones, i en una actitud que poc distava de ser la dels programes detrit que espero que considerin barroers, sospito que s’amaga una intenció de posar-hi contra les cordes a l’Església (que clarament va errar en concedir a Novell el ministeri sacerdotal), confonent la institució i la seva missió. Perquè com una vegada rere l’altra comprovem, en l’exercici de les tasques més grans les persones són capaces del millor però també de caure, fent realitat tangible el moment de l’Evangeli quan Jesús reconvé els prestos a lapidar l’adúltera, demanant la primera pedra per a qui estigui lliure de qualsevol pecat.
