Mai no he entès els motius que té Marta Vilalta, portaveu d’Esquerra Republicana, per somriure a cada compareixença política que fa. Recordo quan els professors de periodisme (que ella ha d’haver compartit, perquè vam estudiar, pel que sembla, la mateixa carrera, a la mateixa universitat i la mateixa època) ens advertien que en televisió es pot optar per somriure per transmetre optimisme a l’audiència, però no massa, perquè de seguida sembla que te n’estàs en fotent de qui t’escolta, i la càmera multiplica per set cada moviment que fas. Potser al seu grup no ho van explicar, o ella no hi era perquè, des que va esdevenir el rostre públic del seu partit en absència de Marta Rovira, és impossible desvincular Vilalta d’aquell gest que algun d’aquells que anomenen spin-doctors li devia dir que l’ajudaria a connectar amb qui la mira i l’escolta.
De fet, des del punt de vista del màrqueting, que en algun moment va ser una branca de la comunicació diferent de la periodística, s’acostuma a aconsellar somriure a qui no té grans habilitats per parlar en públic o es posa molt nerviós, perquè es diu que ajuda a reduir la tensió i sentir-se més còmode. És una manera d’amagar les emocions. Però tot es va esfondrar el dia de la Diada d’enguany. La vigília de la festa nacional vam poder veure a Vilalta al Fossar de les Moreres desposseïda d’aquell somriure tan característic, tan fals, i alliberar les seves emocions encarant-se als votants que la van xiular per manifestar el seu enuig amb el seu partit. “Podeu cridar! Crideu més, si us sembla! Crideu més, vinga, que no us sentim! Mentre crideu, la gent d’ERC treballarà per arribar a la independència”. Tot plegat, enmig d’un discurs, sostingut ja pel president de la Generalitat Pere Aragonès durant els dies anteriors, que instava a no confondre’ns d’enemic.
Marta Vilalta podria dedicar un gran somriure als que esbronquen la seva formació política. No només perquè s’erigeixen en els guardians de la democràcia (tot i continuar atribuint més legitimitat a la violència de l’Estat que ens manté per la força dins d’Espanya a la decisió dels catalans el 2017 de no formar-ne part), i la democràcia no consisteix a votar cada quatre anys i callar, com sembla que han assumit que hem de fer, sinó perquè suposadament també donen lliçons de qui és l’enemic, i han de predicar amb l’exemple: si els que els xiulen no són enemics, aquesta actitud desafiant, pròpia d’Inés Arrimadas a la desfilada de l’orgull gai de fa tres anys, és totalment intolerable. Però és clar, convergir amb Ciutadans qualificant d’excloents els que no pensen com ells i procurant que no tinguin veu als mitjans de comunicació com és el cas d’Albano Dante-Fachin i una servidora és un preu relativament barat al costat d’enviar el seu poble a trencar-se la cara contra la policia per protegir els seus càrrecs i els seus sous.
No ens equivoquem d’enemic, ens demanaven fa uns dies a Esquerra Republicana, mentre Marta Vilalta és capaç de somriure quan parla de com serien capaços de mercadejar suports fins i tot amb un govern format per qui ens vol eliminar com a poble. No ens equivoquem d’enemic, ens demanaven, quan Vilalta és capaç d’adreçar-se a qui diu representar amb paraules pastades a les que Ernest Lluch va utilitzar contra l’esquerra abertzale a una manifestació a Euskadi, dient-los que mentre cridaven no mataven. Cap periodista li ha preguntat l’endemà per aquest paral·lelisme, com tampoc ningú li pregunta mai qui protegeix els seus votants de la persecució política si els entreguen a cada votació al Congrés a canvi d’un plat de llenties.
Malgrat tot, la Diada ha estat un èxit. En un moment en què la gent sap que manifestar-se no serveix de gaire si els partits no traslladen a l’acció política les demandes de l’electorat, que centenars de milers de persones hagin ignorat les ànsies d’Esquerra per la desmobilització i així justificar la rendició és una bona notícia. Una bona notícia que encara hauria estat millor si els polítics que van assistir per fer-s’hi la foto i atribuir-se les reivindicacions de la gent com si no fossin responsables de frenar-les haguessin hagut de sortir corrents per por d’acabar amb un tomàquet estavellat al cap i així comencessin a entendre que trair el seu poble no surt gratis.
49
20
