No és que els civils israelians o palestins tinguin gaire culpa del que passa, per descomptat. Com passa a tots els conflictes, la immensa majoria de la població són víctimes innocents de la brega. Però se sol considerar que els estadistes, líders polítics o militars sí que han de fer-se responsables de la sang vessada. En el cas del Líban, en canvi, no tenen ni el trist consol de pensar que els seus dirigents els han ficat en un bon embolic. Com a molt, han estat poc hàbils a l’hora d’esquivar la confrontació que els ha arribat de fora. La resta ha estat un seguit d’intervencions foranes i problemes importats.
Ara Israel ha tornat a atacar bona part del Líban, inclosa la capital Beirut. Que usin eufemismes com cops selectius i incursió preventiva no fa que l’ocupació i les bombes siguin més dolces. Certament, és obvi que hi ha dirigents de grups islamistes, proiranians, prosirians i palestins que es refugien al petit país veí d’Israel; però amb aquests arguments també semblaria acceptable perseguir objectius considerats proisraelians als Estats Units, el Regne Unit o altres països occidentals, i no ho és pas, d’acceptable. L’extensió de la guerra a escala regional, afectant l’estat fronterer, és un mal auguri i amenaça d’empitjorar una situació ja de per si alarmant.
El més trist de tot plegat és que el Líban, fins als anys setanta, era considerat el paradís d’orient. La Suïssa de llevant tenia una economia potent, i Beirut era la destinació preferida dels petrodòlars, els negocis del món àrab, els xeics a la recerca de diversió i famílies egípcies de vacances. Es va convertir en una ciutat moderníssima, amb tocs afrancesats i una prometedora convivència entre comunitats cristianes i musulmanes. La famosa corniche de la capital era plena d’hotels de categoria, piscines, platges semblants a les del nord de la Mediterrània i una multitud de bancs, restaurants, clubs nocturns i cotxes de luxe. La confrontació del Pròxim Orient no semblava que hagués d’esquitxar el miracle libanès.
Al final, malauradament, va passar el que era inevitable. La proximitat d’Israel, la indefensió del petit estat, les divisions internes… tot va saltar pels aires per l’efecte contagi. L’any 1975, la tensió derivada de la presència de forces palestines, sumada a la invasió israeliana a principis dels vuitanta, van acabar amb la calma de l’antiga terra dels fenicis. I un poble dotat per al comerç, un poble culte i mariner, va sucumbir a les sacsejades de l’època i de la zona. Les potències veïnes es van veure amb dret d’intervenir-hi, i van armar i sostenir un mosaic de milícies que van fer-se amos de comarques, o fins i tot de barris concrets, provocant el col·lapse total de l’estat.
Als anys 90, la guerra es va acabar i va començar una reconstrucció molt laboriosa. Alguns van anunciar un segon miracle libanès; amb el boom de la construcció i el retorn de les finances, es va viure un cert optimisme. I si bé les matances es van acabar gairebé del tot, la inestabilitat no va desaparèixer. Van esclatar escàndols de corrupció, els governs eren efímers i la connexió amb el conflicte de la zona ja era impossible d’evitar. Estava clar que el paradís de l’antiga Fenícia ja no tornaria. Només va caldre l’esclat de Gaza, ara fa un any, i la reacció airada del govern Netanyahu, per tornar a encendre la metxa de la guerra.
Segurament es tracta del típic exemple d’un país molt ben dotat, en termes humans, però geogràficament col·locat al pitjor lloc, i en mala època històrica. No es tracta d’un infortuni que ens sigui estrany, als catalans, atrapats com hem viscut entre dos grans rivals habituals. Com diria el proverbi, quan dos gegants es barallen, la gespa és aixafada; i quan dos gegants s’estimen… la gespa també resulta esclafada. En general, els pobles fenicis com el Líban (o Catalunya) solen tenir la desgràcia de la prosperitat, que els converteix en objecte del desig dels grans veïns guerrers.
