La mestra d’un institut públic va intercanviar uns correus electrònics amb un cinema de la seva ciutat per reservar una sala i poder anar a veure una pel·lícula amb els seus alumnes. La reserva no es va poder acabar fent perquè el gerent del cinema no la va voler gestionar. El motiu del bloqueig va ser que la mestra escrivia els correus en la llengua del lloc: el valencià.
Espanyistan, 2026.
És prou evident que aquest cas de supremacisme lingüístic, que està perfectament sostingut per proves escrites clares i irrefutables, tindria recorregut legal i que, en alguna instància, podria acabar guanyant. Fins i tot si la sentència final acabés salvant els supremacistes, fer el recorregut valdria la pena. Haver de passar un procés judicial —que podria ser per delicte d’odi— ja és un càstig prou anguniós perquè qualsevol gerent o cadena hi pensi dues vegades abans de maltractar els valencians. Aquest és precisament el concepte de cost de resposta: no cal guanyar sempre perquè l’acció sigui efectiva, el simple fet d’obrir un procediment ja genera despeses legals, pèrdua de temps, publicitat negativa, risc reputacional i estrès per al discriminador. Quan el càstig per la falta és alt, la dissuasió funciona encara que no hi hagi condemna ferma. Per contra, si els executors en surten indemnes, s’afavoreix la repetició i extensió de la conducta.
I ara ens hauríem de preguntar: què ha fet, per exemple, Compromís, per fer augmentar el cost de resposta a pagar pels cinemes Yelmo, pel gerent perpetrador i, per extensió, per als supremacistes que viuen al País Valencià? Bàsicament, Compromís ha fet una piulada. “Açò és intolerable. La violació dels drets lingüístics de les persones valencianoparlants, en ple segle XXI, no pot quedar impune. Ja n’hi ha prou de valencianofòbia!”. Joan Baldoví, en un acte d’heroïcitat mai vist, ha reaccionat piulant, atenció, que ja no pensa tornar als cines Yelmo!. Ho ha fet en valencià, això sí. Ho aclareixo perquè cada dos per tres piula en castellà per lluir cul davant dels amos, i l’altre dia fins i tot piulava en castellà en resposta al president de la Generalitat Valenciana -que a sobre parla valencià a casa. Els responsables dels cines Yelmo i tots els empresaris supremacistes que operen al País Valencià s’estan fotent de riure davant d’aquestes preteses amenaces. Compromís ha dit que això no pot quedar impune! Baldoví ens podria fer boicot! Què serà de nosaltres!?
En el fons, Compromís és en gran part responsable d’aquesta pel·lícula del Far West en què l’espanyolisme té carta blanca per fer el que li doni la gana, sense complexos ni manies. Durant els 8 anys que van participar en el Govern del Botànic i que van liderar l’Ajuntament de València, més enllà de proclames i campanyes no van forçar cap mesura política per protegir de facto els drets lingüístics dels valencians. Durant els seus mandats, no era il·legal que en un comerç cap dependent fos capaç d’entendre el valencià, no era il·legal que no hi hagués els rètols i la cartelleria fixa com a mínim en valencià, no era il·legal que un restaurant no tingués disponible la carta en valencià. Si et discriminaven podies posar una queixa, però no hi havia cap mecanisme sancionador. Tampoc van aconseguir que el valencià fos un requisit per als funcionaris -malgrat un intent malgirbat d’ultimíssima hora, fet just abans que acabés l’última legislatura. Pel que fa a l’escola, volien arreglar la situació del valencià i la van empitjorar amb la fórmula trilingüe que a Catalunya proposava Ciutadans. Ni tan sols van actuar en aspectes formals bàsics, com eliminar els topònims en castellà dels cartells (Castelló/Castellón; Xàvia/Javea i un etcètera infinit), o catalanitzar el nom de parades de metro com la de “Colón”, que tothom sap que era un mariner de Salamanca.
Només cal dir que Compromís va triar com a secretari de Política Lingüística Rubén Trenzano, que és el pitjor que li ha passat al valencià des del franquisme, un paio que quan encara estava al càrrec va haver de declarar en un jutjat de València i va tenir els sants collons de fer-ho en castellà. De fet, el grau de subordinació lingüística dels polítics de Compromís cada cop és més pornogràfic. Ja no és només Baldoví piulant cada setmana en castellà o fent declaracions en foraster per a mitjans valencians, sinó que hi ha polítics de Compromís que de vegades parlen en castellà a les Corts, i els seus diputats al Congrés espanyol quasi mai parlen en valencià. Fa uns dies dos regidors de Borriana van marxar del partit: “Abandonem Compromís perquè ells han abandonat el valencianisme”. De fet, per tal de no haver de defensar els valencians, Compromís s’ha allistat a totes les lluites del mainstream mundial. És precisament la renúncia nacional el que els ha relegat a ser un mer annex, minúscul i amorf, de la tronada esquerra espanyola. I encara volen fer-se els patriotes. Deixen els valencians en boles, però Baldoví no anirà mai més als Yelmo. Xe, aneu a fer la mà!
