L’independentisme català es troba en una situació llastimosa. L’última arremesa del 2017 s’ha saldat en conjunt amb una derrota sense pal·liatius. No s’ha aconseguit cap dels objectius de l’1-O, el primer, la independència; s’han perdut set anys de majories absolutes en picabaralles i una governació caòtica que ha empitjorat tots els indicadors susceptibles d’empitjorar i fins i tot alguns no susceptibles.
Al final la Generalitat governa el PSC amb una majoria simple insuficient que depèn dels vots favorables d’ERC i els Comuns, però que no té oposició. Ni en ser oposició no es posen d’acord els dos partits independentistes. Més ben dit, tots tres, ja que cal afegir la CUP. Més ben dit, tots quatre, car cal afegir AC a la qual els altres tres tracten com si fos l’home invisible; en aquest cas, la dona.
L’MHP Illa repeteix amb l’entusiasme que neix del costum les consignes de la nova normalitat. Distribueix les seves presències i absències protocol·làries segons un criteri de magnànima espanyolitat. Catalunya es farà perdonar els seus pecats a l’amor d’una nova solidaritat. Això sona bé a la capital del regne, on es dona per descomptat que el territori hostil està apaivagat i les tribus rebels, pendents d’una incerta amnistia, han deposat les armes. Els de Podem consideren que el Lawfare ha esclafat l’independentisme.
És veritat que els dos dirigents amb la data de caducitat postergada tornen a parlar entre ells. Però això ja no preocupa ningú a la cort. Creuen que és una maniobra més d’Oriol Junqueras per tal de recuperar crèdit entre l’independentisme i de fer veure que està disposat a tot després d’haver demostrat que no està disposat a res.
Aquesta opinió pot resultar humiliant per als independentistes dels partits, però no es veu que puguin rebutjar llur suport fàcilment. El seu passat de col·laboració pesa com un hàbit. Després de la derrota, la retirada. Els dos partits majoritaris no diuen res que pugui orientar la ciutadania independentista. Res útil, res concret per a una reivindicació eterna ara refugiada a l’abstenció.
I si la partitocràcia està callada, les organitzacions socials tartamudegen. El discurs d’Òmnium, formulat fa poc pel senyor Antich en un vídeo, és una trista palinòdia en mode publicitari. Hem fet tot el que hem pogut, però no n’hi ha estat prou. Toca picar pedra. Tot és ple de déus, com deia l’altre i, per tant, algú ens protegirà.
L’ANC diu tenir un full de ruta que està discutint, però, després de llegir una entrevista de VilaWeb al seu president, Lluís Llac, em fa la impressió que això és una il·lusió i no té cap ruta. “Caminant, no hi ha camí…”. L’únic que Llach té clar és que ell hi és per impedir tota temptació de llista cívica. És a dir, per impedir que es formi una alternativa independentista als partits i que aquests no puguin instrumentalitzar-los al seu servei. L’ANC al servei dels partits. Els partits, al servei d’ells mateixos.
El marasme és portentós.
Si el que es pretén és replantejar la relació, donar una sacsejada al tauler, ressuscitar l’esmorteït independentisme, l’única cosa creïble seria que Junts aprofités l’ajornament de la qüestió de confiança per enfrontar-se al govern. Cosa que podria anunciar avui mateix o demà l’MHP Puigdemont: Junts passa a l’oposició. Que el govern caigui, dependrà de les circumstàncies. Es descarta, en principi, el suport a una moció de censura del PP i el VOX, encara que sigui instrumental. Però no, òbviament, la possibilitat que el govern caigui motu proprio, després de perdre alguna votació important, o diverses. Llavors, eleccions generals anticipades.
Hi ha en aquesta confrontació un element personal. El duel entre els dos presidents està caldejat de l’any passat. La fulgurant presència i sobtada absència del president Puigdemont a Barcelona com una mena de Robin Hood va fer grinyolar les dents a l’auster castellà de les dues Castelles. Després aquest va menystenir-ho als contactes del seu govern amb líders independentistes. Cosa que el president a l’exili va considerar com una ofesa. Vaja, que al fons de la seva ànima, l’espanyol continuava considerant-ho un “pròfug”.
Descartada la moció de censura, que Junts recuperi la llibertat d’acció per incompliment dels pactes només vol dir que, d’ara endavant, tota la iniciativa legislativa haurà de passar pel sedàs de l’interès nacional de Catalunya.
Cosa que se suposava que ja passava i que demostra per enèsima vegada que la governació d’Espanya depèn de Catalunya.
