Silenci. Hi ha un silenci profund, espès i concertat que amara el conjunt de la política catalana i de les institucions… Mentrestant, Catalunya està substituint, de forma accelerada, el model tradicional de creixement, a partir de la productivitat industrial i la innovació, per un nou sistema basat en el volum de població i els serveis de baix valor afegit. Fa temps que se’n noten els efectes i, ara, l’Informe Fènix ha posat xifres, gràfics i claredat a la decadència de l’economia catalana i, sobretot, al deteriorament de la cohesió social i el nivell de vida que això comporta. En termes relatius, el PIB per càpita català ha anat descendint fins caure per sota de la mitjana europea, tot i l’increment del volum de l’economia. La paradoxa aparent és que puja el global de l’activitat, però baixen el benestar i els recursos disponibles per a la ciutadania.
L’informe descriu que el creixement global del PIB ha estat causat per un augment de població que es deu a l’arribada d’immigració massiva poc qualificada que treballa en sectors de baixa productivitat i, conseqüentment, de salaris baixos. L’anàlisi concorda amb l’expansió del turisme, els serveis de distribució i logística o la indústria càrnia, tots ells molt intensius en mà d’obra. Són sectors que, segons els autors, no generen prou impostos per cobrir el cost dels serveis públics que utilitzen els treballadors en àmbits com la sanitat, l’educació, infraestructures, transport o despesa social. Això implica una subvenció implícita, pagada indirectament pels sectors més productius. És a dir, un turista pot fer una estada barata perquè entre tots subvencionem el cost social del cambrer. I així l’empresari pot obtenir beneficis i el PIB creix. Per a l’Estat també és bon negoci perquè recapta més mentre evita incrementar la inversió en infraestructures o despesa social.
Des de 2008, per contra, Madrid ha anat incrementant el pes del sector públic i financer, amb una forta inversió en infraestructures que ha generat un sector serveis d’alt valor afegit. El resultat és que la renda per càpita madrilenya supera clarament la catalana, amb una diferència que s’ha disparat fins al 30-40%.
Aquest és el cost de la dependència de Madrid, certament, però també és el resultat de l’acomodament institucional, la depredació de bona part de les elits catalanes i una certa addicció als diners públics fàcils i graciables. En definitiva, ara que el diagnòstic comença a obrir-se pas, comença l’hora de la política.
