La sequera és un símptoma claríssim i alarmant, un llum vermell d’emergència que s’encén al quadre de comandament i que ens demana actuar urgentment i estratègicament. Però no en fem ni cas, ni el país ni el govern. Com si no passés res. Potser contractarem uns quants vaixells per portar aigua, potser reciclarem més, potser posarem multes, potser racionarem l’aigua, potser, potser, potser… ja en parlarem passat Reis, oi?, que ara venen les festes i no cal que les espatllem…
Com si no hi hagués sequera, més enllà d’algunes patètiques campanyes que ens demanen que consumim menys aigua. Per posar-se a plorar.
La dramàtica sequera, que ja ha esdevingut la nova normalitat enmig de la indiferència generalitzada, no és l’únic símptoma. Jo en compto uns deu, més o menys, però la llista no és cap veritat absoluta, només una ràpida observació de tots els llums vermells que es van encenent i que ens haurien de posar tots els pèls de punta.
A més de la sequera, la demencial espiral especulativa dels preus de l’habitatge: el totxo i el sector immobiliari ens estan arruïnant, com sempre amb la complicitat abusiva de la banca i la passivitat dels governs. I això també val per als locals comercials, els terrenys industrials, els bars i restaurants… I encara hi podríem afegir el turisme, que en el fons és una variant del tsunami immobiliari: feines precàries i merdoses, empresaris precaritzats, grans lloguers, infinitat de diners públics que en el fons subvencionen els grans negocis privats…
Hi podem afegir el desastre absolut que estan patint els nostres camps, l’agricultura, la ramaderia, la Catalunya rural, que aviat serà un paisatge devastat de segones residències i cases rurals. Però ni cas, se’ns en fot. No hi ha ni una sola estratègia per convertir tot el nostre patrimoni rural en riquesa, feina i qualitat de vida. El buit més absolut.
Seguim? L’educació i la cultura. Diguem-ho clar: no ens importen gens ni mica. En tenim prou amb la rosa i el llibre per Sant Jordi i un munt d’iniciatives i activitats moribundes. Ens excitem barallant-nos pels resultats d’aquesta cosa que en diuen PISA, però en el fons sabem la veritat: l’educació i la cultura no són cap prioritat. Per això hi dediquem els diners públics i privats que hi dediquem, a més de tot el caos organitzatiu. Misèria. Un altre error estratègic brutal.
De la sanitat no cal ni parlar-ne: un paisatge de mútues privades, negocis financers i ruïna i mal servei per a tothom. I un sistema públic en fallida des de fa anys, que aguanta de miracle, estressat i castigat. Però sembla que tampoc no ens importa, ens fan més gràcia els trenets de Rodalies…
Si passem al capítol de la indústria, la depressió es va aprofundint. Hem oblidat la potència que té un país industrial i la seva capacitat de generar bones feines, estabilitat, progrés, competitivitat, internacionalització. Preferim ser un país de serveis, de turisme massiu i de tercera, de males feines, d’infinita burocratització, de destrucció sistemàtica del paisatge… Un país que es mira de lluny la revolució tecnològica, a diferència del segle XIX, quan va liderar la revolució industrial. I si parlem de l’energia, tema complexíssim, senzillament estem perdent tots els trens, tots. I quan ens n’adonem, serà massa tard.
I encara podem afegir a aquesta llista dues qüestions fonamentals per a un país seriós, cosa que ni som ni volem ser. La primera: el barcelonacentrisme i la incapacitat crònica de dibuixar un país equilibrat, un sistema intel·ligent de ciutats metropolitanes i una capital que faci de capital. La segona: l’absoluta manca de visió envers el formidable entorn de les terres de parla i cultura catalana i occitana. Només ens interessen per anar a veure mercats de Nadal o passar-hi les vacances, res més. No ens mereixem ser la Catalunya central dels Països Catalans.
El darrer és un dels temes més complexos a escala europea: la bomba demogràfica de la immigració, que no estem enfocant sensatament i amb visió de futur. Més greu encara quan som líders europeus i ibèrics en la matèria… Però sembla que ja ens està bé perdre’ns entre el racisme més ranci i el bonisme happyflower. No, tampoc no tenim una visió, una política constructiva i potent (en el sentit no partidista) sobre immigració.
Són massa coses que s’estan degradant enmig de la frivolitat general. I no, no tenen res a veure amb la independència, que si seguim destrossant el país amb aquest entusiasme, no arribarà mai. Tot això, tot, té solucions sense la independència. Ja s’entén que és més agradable confiar en una fórmula màgica: quan siguem independents sí que ho farem tot bé i això serà Xauxa i declararem la setmana dels tres dijous… I si això no arriba, sempre ens podem entretenir amb les infantils i estèrils picabaralles partidistes, amb l’amnistia, els tribunals europeus i els trens de Rodalies. Una obsessió aquesta, per cert, la de les rodalies, que revela l’absoluta carència de pensament de país, ja que es tracta només d’una qüestió local o regional, afrontada amb mentalitat regional i petitona, per molt importants que siguin els trens en la vida quotidiana i metropolitana.
Estem perdent el país, el dia a dia del país, el seu pols vital. No és una decadència. I no, no tot és culpa d’Espanya, ni de bon tros. És una avaria. Una avaria totalment catalana. Un curtcircuit estructural. Catalunya se’ns ha espatllat i cal reparar-la, sense perdre de vista l’horitzó de la independència.
És aquella vella i gran veritat: que el llegir no ens faci perdre l’escriure. Doncs això. Que la catastròfica resposta catalana a la sequera ens recordi que aquí hi ha un país per fer de veritat i no per passar l’estona. Si continuem vivint en mode pilot automàtic, Catalunya va en punt mort, sense frens ni volant. Cal un reset urgentment, cal despertar la força del país. Ens ho estem jugant tot. Ull, perquè a aquest pas ho perdrem tot
