El president Aragonès planteja ara un projecte per assolir la independència. Ho fa més com a oferta electoral que com a proposta concreta car el govern està en funcions i el pla que presenta, no se sap davant de qui, no té l’aval del Parlament. La proposta és molt raonable i tècnicament perfecta: un referèndum en petit comitè a Catalunya sobre si els catalans volen fer un referèndum d’independència. Per això cal el permís de l’Estat, segons l’article 149, 1, 32 de la Constitució. Si el resultat és afirmatiu, es tornarà a demanar permís per fer un referèndum d’autodeterminació a l’empara de l’article 92 de la mateixa Constitució. I el model que ara es proposa és el d’Escòcia, després d’haver jugat amb el del Quebec i Montenegro.
La qüestió no és si el pla és raonable o no, que ho és i molt. Totes les utopies són molt raonables. La qüestió és el seu grau de factibilitat aquí i ara, que és zero, com sempre amb les utopies. El govern del PSOE que esgrimeix la Constitució com Thor la seva maça, exclou avant la lettre tota mena de referèndum d’autodeterminació aquí i ara i pels segles dels segles. És impossible una resposta negativa més clara a l’acord de claredat. Perquè allò que busca el gobierno és el retrobament i la unitat, el lligat i ben lligat, i no la dispersió.
Bé, es tracta de provar que no es perd de vista l’objectiu últim de la independència i que es fa el que es pot. És clar que això deixa en molt mal lloc la famosa taula del diàleg amb què es va mantenir entretinguda l’audiència durant tres anys pel cap baix. El pla representa un cop de taula, una mena d’ultimàtum, però sense termini d’execució, que és com un desafiament al vent. La taula, en tot cas, que mai no va ser res més que una enganyifa, s’ha perdut en l’oblit, com les neus d’antany. En realitat, el pla és un foc d’artifici per inaugurar la (pre) campanya electoral, un terreny en què ERC juga a totes. La seva política està orientada bàsicament a la comunicació, per això selecciona candidats mediàtics, compta amb una cohort de periodistes al seu servei i ha creat del no-res fa unes setmanes una viceconselleria de comunicació, la tasca de la qual és, òbviament, la propaganda. Tots els comerciants saben que el bon drap es ven sol. Si s’ha d’acudir a la propaganda, el gènere no hi serà tan bo. La gestió del govern ha estat catastròfica en gairebé tots els àmbits, de l’educació a l’agricultura, passant per l’ordre públic o les institucions penitenciàries. La propaganda té la difícil tasca de vendre roba arnada.
El ferri control que exerceix el govern sobre TV3 i els mitjans subvencionats li garanteixen, en principi, una posició còmoda a la competició. Els seus possibles adversaris tenen tots algun hàndicap. Junts haurà de fer campanya amb un candidat absent, si no amagat, com el déu dels teòlegs, sense accés fluid als mitjans. El PSC presenta un candidat amb un baix grau de popularitat i un perfil de delegat de Madrid a la perifèria. Els Comuns perden l’aliat de Podem. L’Alhora de Ponsatí/Graupera té un aire de déjà-vu. Aliança catalana no tindrà accés als mitjans de comunicació i Solidaritat per la Independència, si arriba als avals, gaudirà de més invisibilitat.
El problema és si aquest monopoli de la comunicació i la situació de vulnerabilitat dels adversaris seran prou per compensar i contrarestar el profund desprestigi del govern republicà i la baixa estima que suscita el president. És possible, fins i tot, que la massiva manipulació de la informació sigui contraproduent als interessos dels qui la remenen. Es presta a molts acudits i mems que es fan virals a les xarxes.
Les xarxes són un factor important en el procés polític, especialment en les campanyes electorals. Els mitjans convencionals les menyspreen, però la interrelació entre tots dos, mitjans i xarxes, és ja quasi simbiòtica. I, a les xarxes, el prestigi del govern d’Aragonès i el seu partit està per sota de zero. Queda per veure qui preval en el vot, si els mitjans ditiràmbics o les càustiques xarxes.
Un bon cas en punta serà la sort que tingui Aliança catalana, un partit que s’ha fet a les xarxes. I no només per l’ostracisme i la censura que ha patit als mitjans (ocasionant un efecte Streisand galopant), si no també per la campanya de difamacions i, fins i tot, agressions físiques als seus dirigents.
Ara la propaganda d’ERC diu que Aragonès no acceptarà els vots d’Acció Catalana si els necessités per a la investidura. És a dir, ja dona per fet que el partit de Sílvia Orriols obtindrà representació parlamentària. La propaganda, de vegades, és cega,
- CA
