Totes les bombolles econòmiques s’assemblen. Tot comença amb una idea que sembla bona i que sedueix molts davant la perspectiva de diners fàcils i sense esforç. Uns inicis prometedors ofereixen guanys espectaculars en poc temps. Els fluxos de recursos i de capital, deslligats de les necessitats generals, miren de multiplicar-se en una dinàmica irracional. S’instal·la una mena d’eufòria col·lectiva, fonamentada en la creença que el procés de revalorització no tindrà fi, capaç d’emboirar el més mínim seny. També apareix una hostilitat agressiva i en tromba contra tot aquell que assenyala que el rei va despullat. A continuació arriben els dubtes, la retirada dels més hàbils —probablement els promotors de l’aposta arriscada— i, per descomptat, sempre, sempre, sempre, l’esclat: violent, inesperat, apocalíptic. Finalment, queden les runes fumejants, on milions de persones, la majoria de les quals sense cap responsabilitat en l’afer ni beneficiàries d’aquella absurda aventura, acaben colgades per una onada de pobresa. Ho vam veure amb les tulipes holandeses. Ho vam viure a la borsa de Nova York el 1929, i ho hem tornat a viure el 2008-2012. I sí, efectivament, el capitalisme pot tenir algunes virtuts, entre les quals no es troba, precisament, aprendre de la història.
La majoria de lectors recorden com va anar la bombolla immobiliària de fa dues dècades. Aleshores, els qui advertíem que les lleis de la història econòmica no solen admetre excepcions érem titllats d’exagerats i de malastrucs, i se’ns barrava el pas en el debat públic. A la manera de dogmes de fe, se’ns repetia que els pisos no baixarien mai i que el mercat s’autoregulava. La realitat —i els historiadors encara no hem estat prou virulents en els nostres judicis— és que la construcció exponencial d’habitatges (voldria recordar que, a la primera dècada d’aquest segle, Espanya aixecava més pisos que la suma d’Alemanya, França i Itàlia) no va comportar, per tant, l’abaratiment esperable segons la correlació entre l’oferta i la demanda. Ben al contrari: el preu, manipulat a la pràctica per un càrtel de constructors i financers, no parava d’enfilar-se més enllà de tota racionalitat i de la capacitat adquisitiva, bàsicament per obligar la gent a contreure deutes que no podria pagar. Enric Duran, el «Robin dels bancs», ho va evidenciar davant l’opinió pública amb un acte de protesta en forma d’estafa, per despullar el rei financer; després de molts anys de persecució i exili, avui és a la presó, mentre que la majoria dels responsables de la bombolla no va haver de tornar ni un cèntim d’aquell gran moment de delinqüència financera. El que sí que va succeir és que, quan els preus es van ensorrar —i van arrossegar el sistema de caixes d’estalvi públiques—, milions de persones van perdre casa seva i la feina; i, en una onada de suïcidis poc investigada, també la vida.
Convé recordar tot això, perquè és obvi que a la Catalunya del 2026 existeix una altra bombolla: la bombolla demogràfica. Josep Sala i Cullell, amb el seu llibre «No som 6 milions», expressa per escrit allò que molta gent diu i pensa en privat, amb una certa temença davant les possibilitats de cancel·lació. De fet, el mateix llibre, que ja ha exhaurit una edició, sembla que es difon sobretot a les xarxes, i a l’autor li han anul·lat algunes entrevistes promocionals a darrera hora.
La qüestió és simple. Catalunya és la regió europea que ha crescut més sobtadament mitjançant onades migratòries clarament impulsades des del poder —tal com demostra el setè procediment «extraordinari» de regularització d’estrangers—. Les xifres són, en aquest sentit, incontestables: l’any 2000, Catalunya tenia 6,2 milions d’habitants; avui en té 8,2 (en la seva immensa majoria per immigració, atès un creixement vegetatiu neutre o negatiu). Durant el mateix període, si establim el PIB català com a 100 l’any 2000, avui se situaria en 138,5. Tanmateix, pel que fa al PIB per càpita, passaria de 100 a 107,8; és a dir, pràcticament 31 punts percentuals menys. Podria inferir-se que aquest decalatge contribueix a explicar allò que molts catalans perceben a la butxaca: salaris aproximadament un 30% per sota del que correspondria. Ara bé, en economia, aquests sil·logismes no sempre funcionen de manera tan mecànica.
Precisament —i en aquest punt, fins i tot, tenen raó els qui defensen polítiques de fronteres obertes—, l’arribada d’immigrants fa augmentar el PIB, però sovint d’una manera en part artificial, de la mateixa manera que els preus de l’habitatge el van fer créixer durant la bombolla immobiliària. Efectivament, qualsevol persona que arriba consumeix, s’instal·la en un habitatge (encara que sigui en habitacions i espais precaris) i sol trobar ocupació amb facilitat en l’economia informal, que, per informal que sigui, acaba tenint impacte en el PIB. Ara bé, aquest increment pot ser, en part, «greix», com sosté l’economista Miquel Puig: feines precàries i mal remunerades en activitats prescindibles o d’escàs valor afegit. D’altra banda, i aquest és un clàssic de l’anàlisi marxista, la presència d’un contingent ampli i aparentment inesgotable de treballadors estrangers constitueix allò que l’autor d’«El capital» denominava l’exèrcit de reserva del capitalisme, amb l’efecte de reduir els salaris generals o d’empitjorar les condicions laborals.
En aquest sentit, aquest «greix» de l’economia catalana —que ha contribuït a enfonsar els salaris de la majoria (hom es duria les mans al cap si comparés la positiva evolució salarial a l’est d’Europa, més abocat a una economia industrial, amb l’estancament del sud)— ha convertit una part de l’empresariat català en addictes als salaris baixos i a la precarietat. Com dèiem al principi, les bombolles, els diners fàcils i l’absència d’esforç —tan sols explotant avantatges competitius— acaben corrompent les ànimes. I els recursos no van a parar a aquelles activitats, com les industrials, que permeten atorgar més solidesa econòmica, sinó a allò que els fa més fàcils d’obtenir, sense esforç… o amb l’esforç extensiu dels altres. Així, la importació de treballadors pobres —amb taxes oficials de desocupació de dos dígits—, amb les seves famílies i amb necessitats de salut, educació o subsidis per arribar a final de mes, implica que són les classes mitjanes, mitjançant els seus impostos, les que fan possible tant la seva presència com la seva explotació. En altres termes —i tal com han assenyalat informes oficials a Dinamarca o als Països Baixos, que han comportat un cert canvi de rumb en les polítiques migratòries—, en termes estadístics el que es rep és superior al que s’aporta.
Sobre immigració es diuen moltes coses: moltes d’injustes, d’altres d’exagerades, d’altres d’extremistes, i també n’hi ha que parteixen d’una perspectiva massa economicista sense reparar en l’impacte pel que fa a la cohesió social, que fa feredat. Tanmateix, hi trobo a faltar un argument que vagi més enllà de les consideracions estrictament econòmiques, o que miren d’evitar el camí a l’infern empedrat de bones intencions. Si entenem la immigració a Catalunya com una bombolla —amb expectatives irracionals, diners fàcils (per a uns pocs), serveis barats (especialment de cura, per a alguns), la idea que el creixement no tindrà fi, una certa eufòria col·lectiva (o, per contra, l’hostilitat d’una part de la població) i l’expectativa, per part d’alguns sectors de l’esquerra, de convertir-la en clientela electoral—, aleshores hi ha un fet inexorable que no podem ignorar: com totes les bombolles, acabarà malament. Bona part de les feines que avui es fan a preus irrisoris poden ser substituïdes en un termini no gaire llarg. Fins i tot en la indústria de la cura de les persones, i tal com ja s’assaja al Japó, un país tradicionalment hostil a la immigració, robots humanoides podrien reemplaçar aquests treballadors (a preus cada vegada més assequibles i amb funcionalitats d’IA perfeccionades). El mateix podria passar amb els repartidors i, també, amb els serveis de taxi, transport i qualsevol altra activitat similar. I això sense entrar en el fet que la intel·ligència artificial podria destruir una part important d’activitats professionals pròpies de les classes mitjanes, les úniques que, fiscalment, permeten que el sistema de solidaritat interclassista i intergeneracional funcioni. Què passarà quan tot això s’enfonsi? En tenim algunes experiències històriques, malauradament poc optimistes: la crisi del 29 o la més recent que va sacsejar Europa fa només dècada i mitja. Val més no limitar-se a no pensar-hi: és infinitament millor debatre-ho serenament, sense apriorismes i, sobretot, sense cancel·lar ningú que s’aparti del relat oficial, un relat sovint modelat per qui se’n beneficia, des d’empresaris sense escrúpols fins a la progressista indústria de la beneficència o la solidaritat. Tanmateix, el nostre és un país dissortat, que passa de l’eufòria a la depressió amb facilitat i que, històricament, ha estat addicte a crisis socials recurrents.
