Se suposa que un dia, deu fer molt temps, algú es devia inventar la bicicleta: una màquina relativament senzilla que permetia anar d’un lloc a l’altre amb relativament poc temps i poc esforç. Això sí, calia pedalar perquè funcionés. Era una mena de peatge, com si diguéssim. Va passar el temps i algú més recentment es va inventar la bicicleta estàtica: una bicicleta que no es mou, que no et porta de cap lloc a enlloc, però en la qual també s’ha de pedalar. Més ben dit, només serveix per pedalar. Només per pedalar. El que abans era el peatge, el procediment, la manera, ara ha esdevingut l’objectiu. El que abans era l’objectiu –un objectiu ben plausible, anar d’un lloc a un altre- ara simplement ha desaparegut.
A més de ser el títol d’un excel·lent llibre de narracions de Sergi Pàmies, la bicicleta estàtica em sembla un símbol precís i clar d’algunes de les tendències del nostre temps. Que serveix per a la política, per a la cultura, i fins i tot per a la vida personal: hem passat d’una màquina que servia per anar d’un lloc a un altre a força de pedalar a una màquina que serveix només per pedalar i que no es mou de lloc. Pedalar per no anar enlloc. El que abans era el procediment, la forma, fins i tot el cost o el peatge, l’inconvenient, ara ha esdevingut la raó de ser, l’objectiu. El que abans era l’objectiu simplement ha deixat de ser-hi. No és pedalar per moure’s. És pedalar per pedalar, sense anar enlloc. No és la descripció precisa d’algunes de les actituds del nostre temps? No és una descripció força ajustada de la nostra vida política? No és una possible metàfora de moltes de les tendències culturals més contemporànies?
Una de les derivades d’aquesta substitució dels objectius pels procediments, del fons per la forma, de la vida pel simulacre, és el que podríem anomenar el culte a les experiències, sempre presentades com a positives, perquè figura que de tot se n’aprèn i tot ens enriqueix i ens fa millors. Tot? Segur? Pedalar és una experiència, posem per cas. Abans no es pedalava per tenir una experiència, es pedalejava per desplaçar-se pel món. I, certament, de la necessitat en sortia una experiència, en alguns casos plaent, en altres, dolorosa, en alguns casos pedagògica i positiva, de vegades higiènica, de vegades desgastadora, en altres casos deformant i amagant. Però l’experiència no es buscava, es tenia. El que es buscava era la vida: sobreviure, viure millor, canviar el món, pujar els fills, tenir una casa, anar a un lloc… Contra el magnífic poema de Kavafis, Odisseu no va donant voltes pel món per veure què s’hi troba, sinó que vol tornar a Ítaca i es troba el que la vida i els déus li porten (certament, no sembla que tingui gaire pressa, però aquesta ja és una altra història, que Robert Graves va versionar prou bé!). Hi ha uns objectius vitals i per tal d’assolir-los es travessen experiències de tota mena, algunes que més valdria haver-se pogut estalviar, altres que valen la pena i que incrementen el nostre coneixement. Doncs en la contemporaneïtat els objectius vitals han desaparegut i la cosa valuosa és el trajecte. És irrellevant si es compleixen o no els objectius, perquè no hi són o són secundaris. El que importa són els procediments. Dit sigui de passada, aquest sembla haver esdevingut el lema de les administracions públiques. Vostè no pateixi pels objectius, que són una cosa secundària, però sigui impecable i implacable pel que fa als procediments, que són el que veritablement importa…
El culte a les experiències, doncs. Les generacions anteriors, per tal de sobreviure, de viure millor, d’assolir els seus objectius vitals, passaven por, passaven gana, havien de fer esforços, tenien decepcions i tenien alegries. Tot això formava part del camí. Les experiències te les trobaves, te les oferia la vida, de franc. Ara els ciutadans demanem a la societat –sobretot als poders públics– una vida protegida, sense sobresalts, sense experiències que puguin ser traumàtiques, dins de l’hivernacle de l’estat del benestar, des de la infantesa fins al final. Amb els mínims riscos, reals o imaginaris. I substituïm les emocions i les experiències de la cursa vital pels seus simulacres. Obtenir l’experiència sense la preocupació de si arribarem a enlloc, si arribarem on volíem arribar. Com un pilot que viu en un simulador de vol. L’experiència de pedalar sense anar enlloc. L’experiència de passar por, sense prendre mal. L’experiència de la descoberta, sense el peatge del compromís. L’experiència de l’esforç o del cansament com un objectiu en ell mateix, no com l’instrument per un objectiu més alt. No per aconseguir una cosa valuosa, sinó per fer el camí. Per enfortir-nos, representa. En comptes de viure i travessar –quin remei!– les experiències que la vida ens ofereix o a les quals ens obliga, construir-nos les emocions, construir-nos les experiències a mida, convertir la vida no en un camí sinó en una col·lecció d’experiències. Passar-nos tot el dia a la bicicleta estàtica. Que és el que passa en bona part en aquesta conjuntura política, i no tan sols al nostre país, i en el si de moltes institucions i entitats: pedalant frenèticament cap enlloc.
