Avui l’independentisme pateix una crisi de credibilitat que afecta qualsevol que plantegi una alternativa. Tant se val qui siguis, quin programa presentis o quina estratègia defensis: la desconfiança és prèvia a qualsevol proposta. I és lògic, perquè el que s’ha destruït és això, no és una majoria parlamentària, és tota la cadena viva de confiances que s’havia teixit durant anys i que va fer possible el referèndum: les entitats culturals que van mobilitzar la base social, els sindicats que van donar cobertura als treballadors públics favorables a la independència, les xarxes veïnals que van organitzar la defensa dels col·legis electorals, els periodistes que van informar contra les pressions… Tot això, dit sigui de pas, és cooptat pels socialistes, que són els grans mestres de la carronya.
Molts hem passat per la fase que la solució implica retirar la confiança en el sistema polític català, per abandonar les institucions i centrar-nos exclusivament en l’organització social. Al capdavall, és cert que la Generalitat i el Parlament són institucions subordinades a l’Estat espanyol, que els seus pressupostos venen de Madrid, que els seus límits competencials són els que l’Estat decideix. Però la història ens demostra una vegada i una altra que això no ha condemnat irreversiblement les independències d’altres països. Institucions semblants o encara més precàries han estat punts de partida per a processos d’alliberament nacional quan hi ha hagut voluntat política de confrontació.
Però aquesta retirada és, precisament, el millor favor que els podem fer. Als processistes i a Espanya. Perquè estem assumint dues premisses falses.
Primer, que qualsevol en el seu lloc hauria actuat igual. I això és mentida. Tots sabem que si haguéssim tingut l’oportunitat històrica que van tenir els polítics del procés no l’hauríem malbaratada així. No només el dia 1 d’octubre, que va funcionar malgrat ells (i ja abans, quan Puigdemont va destituir la sindicatura electoral). Si no el 10 d’octubre, quan deixar en suspens la proclamació d’independència. El 27 d’octubre, quan van declarar-la i van fugir simultàniament. El 21 de desembre, quan es van presentar a unes eleccions imposades per la força. El 9 de març i el 22 de març, quan van acceptar investidures tutelades pels tribunals. I així fins avui, en cada cessió, en cada pas enrere disfressat de pragmatisme fins a directament fer política espanyola des de Catalunya que treballa per la nostra assimilació. Ningú que tingui una mínima comprensió del que estava en joc hauria actuat així. I dir que sí, que era inevitable, és acceptar la seva narrativa de la impossibilitat, fins i tot de la idea d’independència, que en menor o menor mesura necessita sempre les institucions, encara que siguin heretades.
Segon, estem donant un crèdit excessiu a Espanya com a organització. L’Estat ens ho posa força fàcil: és previsible, lent, dividit internament, i no compleix mai els tractes. El seu únic actiu real és infondre’ns por i disparar l’instint de supervivència que ens fa abraçar els socialistes i els nostres mateixos dirigents. Quan aquesta complicitat falla, l’Estat queda nu. Ho vam veure l’1 d’octubre, en què hauríem pogut fer el que deien Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, obtenir una foto de la impossibilitat de votar per demostrar al món que existim, però ho vam demostrar votant.
L’1 d’octubre ha de servir com a recordatori que la independència és possible, però amb unes bases diferents. No més àmplies, com deia Esquerra, sinó més resistents, més capil·lars. Que construeixin els lideratges perquè responguin a aquestes bases. Cal tornar a militar, deixar de delegar i fer. Tornar al conflicte directe amb l’Estat, per erosionar-lo batalla a batalla, sense dependre de cap lideratge que pugui ser neutralitzat amb una ordre de detenció. I de l’erosió ve el trencament.
Imaginar que n’hi ha prou amb uns lideratges nous i la promesa d’independència en un programa electoral amb tot el que s’ha trencat és perpetuar l’engany mentre una majoria al Parlament no fa res perquè l’auxiliar d’infermeria d’urgències parli en català al teu fill de quatre anys, que és l’única llengua que entén i que li hauria de ser més que suficient en un país on és oficial.
Cal començar per uns regidors independentistes que bloquegin qualsevol investidura de qualsevol alcalde socialista. I de qualsevol que no defensi l’autodeterminació de Catalunya. Cal convertir cada ajuntament en la primera línia d’alliberament nacional, amb la llengua al centre. Perquè els socialistes tenen clar que la llengua és la nació, i per això han centrat la seva estratègia en una assimilació amable, que no mobilitzi la població, en què delega la nostra desaparició als tribunals i a la inacció política. Cal deixar de parlar d’immigrants i parlar d’espanyols.
O reconstruïm l’espai polític de l’independentisme des de bases sòlides, o acceptem la derrota. No hi ha altra via. No hi ha l’opció de fer veure que no ha passat res, de continuar amb els mateixos protagonistes i les mateixes estructures i dinàmiques. Tampoc no hi ha l’opció de substituir la política per una altra cosa. Perquè el que cal ara, justament, és política.
