El teatre de la política espanyola ha estrenat avui una nova funció titul·lada “Pacto constitucionalista”, una ficció de govern editada en un llibret de 66 pàgines escrita pels candidats novells Pedro Sánchez i Albert Rivera, segons molta gent els més clars perdedors de les últimes eleccions generals, en busca de l’aplaudiment de l’audiència.
Costa d’entendre un pacte de governabilitat com aquest, entre un PSOE que predicava la renovació socialista contra el conservadurisme ranci de Rajoy i un C’s que, des de la mateixa dreta, anhelava rellevar generacionalment el PP. Costa d’entendre que en la darrera campanya electoral Pedro Sánchez s’esforcés tant en assenyalar Ciutadans com la versió 2.0 del Partit Popular i ara s’hagi promès en matrimoni amb l’Albert Rivera.
La suma dels diputats del PSOE i de Ciutadans no augura grans èxits a aquest matrimoni de conveniència, exposat a l’aritmètica al Congrés dels Diputats, llevat que, en un cop d’efecte sense precedents, Mariano Rajoy s’avingui al joc de l’abstenció i de la floritura del “sentit d’estat” per allò de fer front als anti-constitucionalistes.
Resulta xocant en qualsevol cas que Sánchez no hagi preferit Pablo Iglesias per articular una majoria d’esquerres amb la qual complir la promesa de “canviar Espanya” de dalt a baix, començant per aixecar la famosa bastida de l’Espanya federal. Quina renovació d’esquerres podrà fer el casant-se amb un partit que pretèn fer una renovació de dretes? Si potser és cert que els uneix l’esperit renovador, resulta que els separa el camí que cadascun d’ells vol prendre, en direccions oposades.
És difícil saber qui i què hi ha darrera d’aquesta aposta. Potser hi hagi els poders fàctics i econòmics de l’Estat, que davant de la impossible revàlida de Rajoy empenyen un pacte anti-Podem i anti-secessió,… O potser hi ha la convicció política naïf entre els dirigents socialistes de que qualsevol pacte és bo si finalment el PSOE aconsegueix tornar al poder.
Potser aquest pacte tingui millor futur del que ens imaginem, però potser tot plegat no és més que un engany, l’assaig d’una comèdia lleugera, el simple preludi de la nova campanya electoral que haurà de començar l’endemà mateix que Sánchez es foti de lloros el dia de la investidura, de manera que davant de l’opinió pública haurà exhibit el bagatge i les ferides d’unes negociacions complexes i sacrificades, a dreta i esquerra, mogut per la lloable missió de donar-li un govern als espanyols.
