Mala cosa quan en una democràcia es multipliquen els conflictes entre els poders clàssics de Montesquieu. La sentència de Tribunal Constitucional anul·lant els efectes de l’estat d’alarma decretat durant la pandèmia per l’executiu de Pedro Sánchez és una mostra més d’un enfrontament (greu) entre un tribunal i un govern. Un enfrontament en què el Parlament no va jugar el paper que hauria estat desitjable: propiciar una trobada entre les forces polítiques per consensuar les mesures legals destinades a combatre una cosa tan inèdita com aquesta pandèmia. Crec que van fallar l’executiu (i els partits de l’oposició), el judicial (hi ha molt a dir sobre l’erràtic comportament d’alguns jutges) i també el legislatiu, que no ha sabut, pogut o volgut ser la seu del debat polític.
Rebutjo, doncs, culpar en exclusiva l’executiu –que, per descomptat, abusa del decret llei i no defuig fer trampes al que seria el millor sentit democràtic– d’una situació que faria tornar amb desànim a la tomba un Montesquieu ressuscitat. També cal examinar amb cura el comportament dels jutges, que s’enfronten en un termini no gaire llarg a una desautorització europea fins i tot a la sentència del Procés, que tant en qüestió ha posat la maquinària judicial espanyola, dividida, d’altra banda, gairebé davant de cada decisió de confinament o de toc de queda per l’auge de la Covid. I aquí està aquest pesat silenci del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, clarament enfrontat al govern de Pedro Sánchez, després de la bufetada de l’executiu al seu dictamen contrari als indults als presos condemnats pel Procés.
Així, trobem el govern batallant soterradament i subterrània amb el Suprem i el CGPJ, amb el Constitucional i fins amb el Tribunal de Comptes, que no és pròpiament un òrgan judicial, però sí un discutit element institucional de control de l’Estat. Alguna cosa, doncs, no està funcionant correctament, quan encara porten cua els debats sobre si el Procés va ser sedició o rebel·lió (la diferència està malament tipificada al Codi Penal, al meu parer), sobre els indults o sobre la legalitat o no de fons de la Generalitat per fer-se càrrec de les sancions econòmiques derivades del mateix Procés. L’Estat no esperava el que va passar aquell octubre del 2017 i resulta obvi que no ha sabut donar-hi una resposta adequada, judicialitzant excessivament la seva resposta al desafiament. Va faltar política i van sobrar tribunals.
De la mateixa manera, es comprèn que l’excepcionalitat d’una situació com la pandèmia requeria, sí, mesures excepcionals. Però òbviament s’haurien d’haver consensuat i coordinat en major mesura.
I és aquí on entra el paper d’un Parlament que sembla haver abdicat de la seva obligació de ser l’arquitrau d’una democràcia. Ni s’ha debatut prou al Congrés i al Senat ni, quan s’ha fet, aquest debat ha tingut un caràcter mínimament elevat ni, per descomptat, constructiu. I no atribuïm a la pandèmia l’escàs rendiment parlamentari: sis anys, sis, porta sense celebrar-se el debat de l’estat de la nació, el més important dels que tenen –tenien– lloc a les Corts. He d’assenyalar l’escàs paper exercit per la presidenta de la cambra baixa a l’hora de revitalitzar la vida parlamentària: al contrari, donya Meritxell Batet, que ostenta la tercera jerarquia en el protocol de l’Estat, més aviat ha contribuït a aigualir el paper del legislatiu, en benefici de l’executiu, i ha arribat a mantenir serioses controvèrsies amb el poder judicial, lligat de mans perquè el seu mandat fa més de dos anys que va expirar, sense que les forces polítiques siguin capaces d’arribar a un pacte per renovar el govern dels jutges.
Les comunitats autònomes s’han coordinat malament i el govern central no ha encertat plenament ni en els mecanismes legals, ni en els institucionals, ni en els sanitaris per fer front a una situació que, és cert, ha sacsejat tots els països de món, però sense afectar l’entramat institucional de la major part de les democràcies. I aquí rau la diferència: a Espanya, aquest entramat, començant per la prefectura de l’Estat, ha quedat danyat en diferent mesura segons de quina institució es tracti. El govern, al qual cal reconèixer una voluntat de fer coses en tots els àmbits de conflicte, que, com es veu, no són precisament pocs, no ha sabut respondre del tot bé davant grans reptes com fonamentalment han estat, ja dic , el Procés o la pandèmia, cadascun pel seu costat.
Causa estupor que, contra el que ha passat en una majoria de països de la UE, el govern central espanyol no hagi sabut coordinar els seus esforços –ja dic que obvis i en molts casos fins meritoris– amb les forces de l’oposició, i viceversa. Un dirigent socialista em va comentar que “fa la impressió que Pedro Sánchez només entén per negociar fer-ho amb Esquerra Republicana de Catalunya”. Bé, si almenys aquesta negociació acabés de manera satisfactòria per a ambdues parts, alguna cosa hauríem avançat. Però això, com és aclaparadorament obvi, és també impossible.
No, no parlaré novament, com es va fer alguns mesos enrere, d’estat fallit. Espanya, amb tots els seus problemes, no ho és. Però sí que és un Estat que reclama moltes més millores i avenços que un simple canvi de cares de ministres, sobretot quan algun d’aquests canvis no s’ha explicat prou. Encara que ja se sap, és clar, que les explicacions, ni als periodistes i ni tan sols als que li van ser fidels en aquesta atzarosa conjuntura, no són el punt fort de Pedro Sánchez. Així que avui més que mai cal preguntar-li: Quo vadis, Pedro?
