Pedro Sánchez sempre reacciona tard i de manera limitada. Massa lleganyes. O massa fronts roents. Ho ha tornat a fer ara. El líder del PSOE és així i això. Sent xiular les bales per la galta dreta i l’esquerra i només es remou quan l’enemic ha buidat el carregador. Setmanes després de les absoltes que li va cantar la cúpula de Junts, el president del govern espanyol ha entonat aquesta setmana un cert mea culpa en dues entrevistes espigolades i triades. En la conversa –de to compungit– Sánchez ha reconegut els “incompliments” que acumula amb el partit que lidera Carles Puigdemont des que van pactar la seua investidura.
Han anat passant els mesos i els advertiments, ha hagut de tastar en la pròpia debilitat parlamentària el sabor de la derrota, perquè el president espanyol haja reconegut la crisi –“No en negue la gravetat”– i haja anunciat l’aprovació per part del Consell de Ministres de dos decrets d’escassa volada que miren de calmar la ira juntaire. L’un facilita les inversions dels ajuntaments; l’altre amplia el termini perquè petits empresaris i autònoms puguen adaptar-se a la digitalització de la facturació. Poca cosa, per bé que, amb el seu optimisme crònic, Sánchez deu considerar que pot salvar la situació i allargar la legislatura.
Però quan el president del govern espanyol estira la màniga esquerra encongeix l’esquerra. Els seus socis de veres s’han inquietat amb aquest greuge. L’altiu Gabriel Rufián ha sentenciat que Junts no ha trencat amb el PSOE per incompliment de contracte, sinó per “interessos empresarials i ideològics”. Fa temps que el portaveu d’Esquerra Republicana convida Junts a situar-se clarament “al puesto que tengo allí”; és a dir, al costat del Partit Popular i de Vox. Comuns, Podem i Sumar comparteixen aquest senatconsult. Tots ells reclamen a Sánchez que descarte d’una vegada aproximar-se a la tropa de Puigdemont, que titlen de “racista” i cavernària.
Els actuals confrares del PSOE s’afanyen per resituar Junts al capdavant de l’estricta dreta espanyola. Al costat del Partit Popular i de Vox. L’únic inconvenient de l’adscripció és el mateix Junts. El partit de Carles Puigdemont ha anat definint en els darrers mesos unes coordenades ideològiques que en part recorden les que definien l’antiga Convergència. Només en part. Però aquesta decantació, que pot redefinir-se segons cada instància, perquè Junts també depèn dels equilibris interns que l’articulen, no pot anar més enllà de les bonegades a Pedro Sánchez.
Una de les grans diferències entre l’extinta Convergència i Junts és que el partit que liderava Jordi Pujol podia pactar a dreta i esquerra. De fet, va permetre la investidura de Felipe González i després la de José María Aznar. Agrade o no agrade a la tropa exaltada que acompanya el PSOE –ardorosa també en retrets mutus–, tot això ja no és com era. Per molt que repetesquen mil vegades que Junts ha de pactar amb el PP i Vox –en un “espai natural” que comparteixen–, la salmòdia no ho farà possible. Junts no pot arribar a acords amb aquells que rebenten la llei d’amnistia i totes les seues exigències a Sánchez.
Podem i Sumar es defineixen només per l’eix ideològic. Esquerra versus dreta. Els Comuns, no tant, però quasi. I Esquerra –almenys a Madrid–, també. Per a Gabriel Rufián ara no hi ha més banderín de enganche que l’ideològic. No hi ha més causa que l’esquerra contra la dreta. I això exclou qualsevol estratègia nacional. Aquell que va arribar al Congrés per estar-s’hi uns mesos mentre arribava la república catalana s’ha abraçat ara a una altra república: la tricolor.
L’adscripció de Junts al front “de dretes” convé –i molt– a Salvador Illa. El president de la Generalitat té garantida la supervivència i la longevitat si els republicans abandonen qualsevol vel·leïtat separatista i l’acompanyen en una aparent lògica esquerrana. Illa ja ha comprovat que no és fàcil amansir els Comuns, que voldrien que cedira el Palau de la Generalitat al Sindicat de Llogateres, però ho pot intentar. Molt més difícil és, encara, acontentar una Esquerra que mantinga unes pretensions nacionals difícils d’engolir. La partida com la presenta Gabriel Rufián a Madrid és molt més fàcil d’assumir.
Però qui no pot viure amb el mateix comboi el final de les ideologies nacionals –dels altres– és Pedro Sánchez. No perquè les exigències de Junts li semblen excelses, sinó perquè, òbviament, necessita un cert suport parlamentari dels que les branden per no convocar eleccions. El president del govern espanyol ja voldria arraconar Junts en les files neofalangistes del PP i Vox… sempre que ell poguera sumar majoria absoluta amb els altres partits. Però no pot. Això –i només això– explica el seu darrer gest cap a Junts.
Esquerra, Comuns, Sumar i Podem expulsen ufanosos Junts cap a la dreta. N’han apamat les conseqüències? Si volen eleccions d’ací a poc, fan bé. Les guanyaria el seu bloc sense Junts? Tan segurs n’estan? I si no, a què juguen? En aquesta república tricolor sembla que l’únic que no somia ni rotllos ni perdius és Pedro Sánchez.
