Havia de passar i, amb certa lògica, ha passat al Regne Unit. La poderosa premsa anglesa ha començat a qüestionar la gestió política de la pandèmia. Vull dir a qüestionar-la de debò, no pas amb opinions i crítiques, sinó amb proves i amb fets dels quals algú haurà de respondre aviat. El cas l’ha destapat The Daily Telegraph, i s’ha anomenat Lockdown Files, o sigui els arxius del confinament. Alerta, aviat veurem l’enèsima crisi política a Westminster, la investigació oficial, el llibre best-seller i la pel·lícula d’èxit.
El protagonista de tot plegat és el polèmic exministre Matt Hancock, que en poc temps ha passat de ser la jove promesa dels conservadors a convertir-se en l’ase dels cops. I la història comença amb un safareig relativament intranscendent; quan el ministre en qüestió es petoneja amb una col·laboradora i les càmeres de seguretat ho capten. L’escena amorosa arriba als tabloides sensacionalistes i la cosa no hauria anat més enllà si l’home, responsable aleshores de sanitat, no hagués expressat la seva passió durant la pandèmia, saltant-se totes les normes de distanciament que ell mateix havia dictat.
El ministre va dimitir, i allà s’hauria quedat tot si ell no hagués volgut netejar el seu nom i tornar a la càrrega amb un llibre de memòries que va titular, amb certes ínfules de posteritat, Diari d’una Pandèmia. Per fer la feina va fitxar la periodista Isabel Oakeschott, coneguda i admirada per haver denunciat els excessos de les polítiques de confinament. Per tal d’escriure el llibre i estalviar-se una feinada, el polític va passar còpia de tots els seus missatges de wsp a la periodista. I se’n va anar ben descansat a fer campanya – que sol ser la seva afició preferida. El llibre es va publicar i tot van ser elogis i flors i violes. Què podia fallar?
Doncs la premsa canallesca, és clar. La periodista va trair la confiança del ministre i va passar el material al Telegraph. Més de 2 milions de paraules, 100.000 missatges de wsp… una bomba interminable, que el diari està traient a la llum pública aquests dies, i de la qual en podem extraure moltes lliçons exemplars. La primera és que els polítics haurien d’escriure els seus llibres; i si no en saben, com a mínim haurien de triar bons escrivans –allò que abans en dèiem negres. I entendre que la informació potser no sigui tot el poder, però sí que te’n pot donar i sobretot te’n pot restar del tot en un tres i no res.
Els missatges que han anat apareixent fins ara són ben suculents, perquè mostren la cara amagada de la pandèmia als despatxos del poder, així com la crua realitat del que els administradors pensaven i amagaven al llarg de tot el procés. Alguns missatges demostren que el govern britànic va ignorar els consells dels experts i va aplicar un confinament estricte que podia ser pitjor que la malaltia; fins i tot malgrat les queixes de metges que protestaven, per exemple, que les mesures perjudicaven els malalts que estaven en llistes d’espera interminables. En altres casos, en canvi, desoïen els experts però passant-se de permissius, per exemple quan es van negar a fer proves als que ingressaven a residències i hospitals.
Es van dedicar a suavitzar paraules que podien semblar incorrectes, com ara l’apel·latiu xinès i l’origen comprovat de l’epidèmia, sota la por de semblar racistes o d’incomodar la Xina. En canvi, no van estalviar comentaris quan van considerar que tenir 150 turistes confinats en un hotel feia petar de riure. Van amagar una variant perquè “no ens amargués el Nadal”; el primer ministre Boris Johnson “es posava dels nervis”; i comentaven entre ells que estendre l’alarma i la por era positiu, perquè ajudava a fer complir les mesures extremes… i potser el més surrealista de tot va ser el criteri canviant de les mascaretes; d’entrada ordenaven que a les classes es fes una excepció i els nens no l’haguessin de portar (“Déu sap perquè” exclamava el primer ministre); però al cap de poc, com que Escòcia sí que ho havia exigit, es feien enrere també a Anglaterra obeint el sofisticat criteri polític que “la cosa no mereixia una discussió” amb els polítics escocesos!
Que allò que el govern d’un país imposa a tots els ciutadans no valgui una discussió amb els rivals és, realment, propi de Maquiavel. En conjunt, els arxius del confinament ens aporten un retrat cruel de la classe política, que ja ens podíem imaginar. Però impressiona veure l’acumulació de fets i de converses, copsar la frivolitat i la inhumanitat amb què es tracta el problema, i comprovar com la vanitat i l’ambició del personatge de torn sempre passa per davant del bé comú. Són lliçons dures però necessàries, que ara s’han filtrat al país que gaudeix d’una premsa més independent, però que podem imaginar en qualsevol altra latitud, igual o fins i tot pitjor.
De fet, no és gens estrany que aquest vodevil hagi sortit a la llum al país del “Sí, Ministre”. En aquest sentit, ells tenen més sort. El problema és que a altres llocs del món, inclosa casa nostra, el poder està molt més blindat i la veritat ho té molt més dur. Una democràcia exemplar no és la que mai no falta el respecte als ciutadans, sinó la que ho pot comprovar, i després ho pot reconèixer i millorar.
3
