Atesa la coincidència amb el Nadal, val la pena aparcar momentàniament els temes polítics i parlar de coses més planeres. Coses, per exemple, com la que suggeria fa un cert temps una exposició titulada: “Veure, Viure i Entendre”. Només tres paraules, sense cap singularitat especial, però d’un valor immens. N’hi ha prou que les repetim lentament per adonar-nos-en, perquè, tot i que és cert que els ulls ens donen la facultat de veure, també ho és que el secret està en la mirada. És amb una mirada que comença tot. Amb una mirada comença l’amor, comença l’odi, comença l’amistat; amb una mirada decidim qui ens agrada i qui no, amb una mirada fabriquem el prejudici, amb una mirada en tenim prou per entrar en un bar o en un restaurant, amb la mirada caminem i amb la mirada conduïm. La mirada és el primer graó dels nostres actes. Totes les relacions que establim al llarg de la vida comencen amb una mirada. Una altra cosa és la qualitat del judici que establim amb aquesta mirada i la velocitat amb què mirem. Més que res, perquè sovint, massa sovint, els arguments dels nostres judicis visuals són tan prims com un paper de fumar. Mirem i jutgem, i és en virtut d’aquest judici que reaccionem en un sentit o en un altre. Ho fem dia rere dia fins i tot en els detalls més insignificants.
Veure, viure i entendre, per tant, són tres paraules indestriables. Veure és una manera de viure, però viure és també una manera de veure; és a través de la nostra manera de veure que entenem i és d’acord amb la nostra manera d’entendre que vivim. Vivim i jutgem. I quan jutgem ho fem amb innecessària celeritat, sense adonar-nos que el dubte no ens fa idiotes sinó savis. Savis eren els indis nord-americans quan deien que la terra no pertany a l’home, sinó que és l’home qui pertany a la terra. Ens equivoquem, per tant, quan exigim que el món es posi al nostre servei. Hi ha moltes maneres de veure i de viure. Tantes com éssers humans. Però només n’hi ha una que garanteixi la convivència, i és el respecte.
