Durant el debat previ a la consulta interna, els càrrecs i líders de Junts quasi només estaven d’acord en una cosa: sortir o continuar al govern era una decisió sobre la mateixa essència del partit. Ha de ser Junts un moviment independentista transversal o un partit amb tots els ets i uts? Al final la votació era molt més transcendent que decidir quina havia de ser la resposta a la crisi de la coalició amb ERC.
Tan transcendent era la decisió que havien de prendre els militants que no tothom es va comprometre a continuar dins la formació si guanyava l’opció contrària als seus interessos. Finalment, no hi ha hagut escissió, de moment, però la mar de fons no és fàcil de dissimular. Realment s’han posat de manifest dues maneres de fer política que són fonamentalment incompatibles. És ben bé que Junts són dos partits junts.
M’atreviria a dir que si Junts no s’ha escindit és perquè els que han perdut la consulta no ho donen tot per perdut. De fet, hi ha qui s’ha afanyat a reivindicar el poder que tenen a les estructures del partit els partidaris de seguir al govern, cada vegada més desacomplexadament autoidentificats com a ‘convergents’. “Uns guanyen les consultes i altres guanyen els congressos”, en paraules de l’exdiputat convergent Jordi Cuminal.
Aquesta dualitat d’ànimes que conviu al partit dirigit per Turull i Borràs també s’expressa en les freqüents dissonàncies entre els discursos de campanya i l’acció de govern. Fins al punt que molts tenen la sensació que els qui aconsegueixen els vots i els qui després els administren no són els mateixos. O com va dir un influent periodista: “La gent va votar Puigdemont i Borràs i després totes les decisions les va prendre en Jordi Sànchez”.
L’independentisme és en una cruïlla històrica en què la gent cada vegada té menys tolerància per les dualitats i les ambigüitats. La pèrdua de confiança en el lideratge que va gestionar l’octubre del 2017 (amb molt poques excepcions) és total i absoluta. I si hem de fer alguna cosa amb cara i ulls, recuperar la confiança entre totes les parts (partits i entitats, activistes i líders, votants i càrrecs electes) és imprescindible. Sense dirigents amb credibilitat, divisa molt escassa en aquests moments, no hi ha possibilitats de fer res.
Quina credibilitat pot tenir un partit/moviment en què uns guanyen els congressos i els altres les consultes, de tal manera que la gent vota uns líders i acaben manant uns altres? En un any i mig Junts ha aconseguit decebre els activistes de l’1-O entrant al govern dels indults i la desjudicialització, i després a la gent més convergent sortint-ne de manera sobtada. Les conseqüències de la consulta interna no són especialment encoratjadores per cap dels dos sectors.
Una gran massa de votants independentistes fa temps que ha deixat de banda la fidelitat a unes sigles en favor de la fidelitat a l’1-O. És per aquesta raó que durant els 16 mesos que ha durat la fallida coalició signada entre Pere Aragonès i Jordi Sànchez no ha deixat de créixer la demanda de nous líders i noves fórmules electorals. La sortida del govern de Junts, causada pel moviment sísmic que va provocar la manifestació de l’11-S obre ara un escenari nou.
Encara és massa aviat per saber quina ànima de Junts gestionarà tot el cicle electoral de les municipals. En el procés de fer les llistes, definir el discurs i negociar els pactes postelectorals, Junts haurà de decidir si vol recuperar la credibilitat davant el votant del Primer d’Octubre o davant el votant postconvergent. No sé si és un bon auguri que s’arribi a aquest cicle amb el tripartit PSC-Junts-PDCat de la Diputació de Barcelona a prova de bombes.
Si volem tornar a posar rumb cap a la independència és imprescindible recuperar la confiança entre governants i governats, cosa que és impossible sense un lideratge creïble. Tenc molts dubtes que un partit amb dues ànimes, en què no està gens clar quina s’acabarà imposant, sigui un instrument útil per avançar. Fins ara no ho ha estat.
24
9
