Quantes persones hi ha a Espanya que siguin com Joaquín Urías? És un jurista andalús ple de seny, obert, amb valors constitucionals sòlids, capaç de dialogar i d’entendre, intel·lectualment honest i valent… I raret, molt raret dintre del seu gremi. Entengui’s això, sisplau, com un elogi. Però segur que n’hi ha més com ell.
Joan Antoni Guerrero se n’ha anat a explorar Andalusia per mirar d’entendre alguna cosa davant les eleccions d’aquest diumenge (fet insòlit entre els mitjans de comunicació, que no trepitgen el carrer) i ha tancat el seu viatge periodístic preelectoral, molt i molt recomanable, amb una entrevista a un andalús excepcional. Tant, que sovint no sembla ni espanyol, tot i que no té res de partidari de la independència de Catalunya.
Urías, professor universitari i tuiter polèmic, que ha vist la pitjor cara del món i ha conegut a fons les interioritats del Tribunal Constitucional, ens aporta una visió des de fora, afectuosa i crua alhora: “Molta gent a Espanya no va entendre el Procés. Aquí hi ha un error. L’error no és reclamar la independència, que és molt legítim, l’error és no explicar-la, no haver buscat aliats a Espanya i no fer una tasca de pedagogia. El Procés no s’explica fora de Catalunya a ningú, ni es busquen aliats ni tan sols a Euskadi, a cap banda. El Procés porta des del 2010 creixent i ningú s’ha pres la molèstia de venir a Andalusia o anar a Extremadura per explicar que no era contra ells”.
Una gran veritat, des de Sevilla, a les portes d’un canvi d’època a Espanya: la creació d’un bloc central, hipernacionalista, monàrquic, anticatalà, que ho bloquegi tot. La guerra d’Ucraïna i la crisi econòmica esdevindran el ‘loctite’ necessari per a una operació política del segle XIX (un sistema de partit únic, estructurat en dues meitats complementàries), típica d’un Estat imperialista com l’espanyol, que llevat dels darrers vint anys del segle XX, mai no ha volgut entendre ni el seu país ni el seu temps.
Joaquín Urías ens diu que necessitem viatjants que recorrin les espanyes, de la mateixa manera que no estaria de més fer-ho a Europa. O a la Catalunya metropolitana. No “ambaixades oficioses” de dubtosíssima utilitat, sinó una cosa molt més modesta, viatjants, gent disposada a parlar, a arrossegar una maleta amb productes i idees que potser no seran rebuts amb grans aplaudiments, perquè són vistos, ens agradi o no, com una amputació brutal.
Pot ser útil, això? Sí, sens dubte. O és que alguns ja s’han convençut que a les espanyes ja no hi ha espanyols raonables?
Catalunya necessita explicar-se directament i no deixar que l’expliquin personatges tòxics com els Inda, els Pedrojota, els Marhuenda, els García Ferreras i tants altres. No cal convèncer ningú, sinó començar per explicar-se, procurant no ofendre ningú. I donant per descomptada la catalanofòbia, que és el millor ‘loctite’ del nacionalisme espanyol.
No cal convèncer els espanyols perquè es facin indepes o aplaudeixin alegrement una independència de Catalunya, cosa que la immensa majoria no farà mai. Però sí cal que ens adrecem a aquells que volen escoltar i entendre. I si de passada es poden crear algunes complicitats, millor que millor. Igual que els russos no en tenen ni idea del que passa a Ucraïna, gràcies al control de Putin sobre la informació, els andalusos, els murcians o els madrilenys tampoc no tenen bona informació sobre Catalunya. Tenen molta mentida, molta distorsió, molt soroll, molta censura, molta “operació policial-judicial-mediàtica especial”, a l’estil Putin.
Servirà tot això d’alguna cosa? Sí. Per a la bona gent com Joaquín Urías, que estic segur que no són ni dos ni quatre.
Perquè, si no fem això, si volem trobar una via pacífica i democràtica, on està, exactament? Com es fa, si no és parlant amb els que ho veuen diferent però estan disposats a parlar i a pensar? En qualsevol cas, sens dubte, lluny dels partits, de tots els partits…

