“Abandoneu tota esperança, vosaltres que entreu aquí”. Un vers immortal del Dant, mil vegades citat: aquesta era la inscripció que hi havia a l’entrada de l’infern, a la Divina Comèdia. Aquesta és la làpida sota la qual s’intenta enterrar l’independentisme: deixeu-vos de romanços i fantasies, això s’ha acabat.
El darrer enterrador ha estat Jordi Pujol, el patriarca del catalanisme dels darrers cinquanta anys. “Sabem que no serem independents, com a mínim, en 10 o 15 anys”: aquesta és la profecia que va deixar anar, com una sentència de mort. Ho deia, en un d’aquests actes de pietosa i interessada reparació que li van organitzant, humanament comprensibles, però políticament indigeribles. I ho deia, com era costum, des d’una suposada autoritat moral, una superioritat messiànica que, cal dir-ho encara que sigui poc agradable, ha perdut absolutament pel camí. La va tenir, se li va concedir generosament i en gran part se la va guanyar, però ja no la té.
El missatge de Pujol és claríssim: nens, feu-me cas, no fareu la independència ni la setmana dels tres dijous.
D’enterradors de l’independentisme, no en falten pas. Hi ha cua. El seu petit hereu, Artur Mas, també s’ha apuntat a desfalcar l’independentisme cada vegada que en té l’ocasió, tot i que ho fa més subtilment. O Joan Tardà, que predica les bondats de la fraternitat de les esquerres republicanes hispàniques, un fantasma polític que només ell sap veure, mentre va obrint camí perquè sigui acceptable la definitiva rendició de Junqueras, a l’espera de la III República espanyola i del dia benaurat en què veurem volar els elefants federalistes.
O Rufián o tants i tants altres abrandats lluitadors independentistes, líders i coautors del seu propi fracàs, que ara donen amb desimboltura lliçons de seny i conviden a acceptar les escorrialles de qualsevol concessió perquè callem i deixem d’emprenyar… i sobretot, sobretot, que els tornem a votar, perquè és evident que van fent números i es van adonant de l’impacte de l’abstenció que els castiga i els afebleix.
I aquí hi hauríem d’incloure l’Orriols i la seva tropa, disposada a quedar-se amb la frustració més aferrissada i a desactivar-la políticament, convertint-la en un fenomen minoritari, controlable, sorollós, però sense futur ni força: seria la vàlvula que donaria una sortida a la pressió política, és indiferent si amb dos, sis o deu diputats.
La consigna general és rebaixar el to, frustrar totes les esperances, conduir el ramat cap a la cleda de la rendició definitiva, amb bones paraules i fent veure que no hi ha un bastó amenaçador amagat al darrere: o a les bones o a garrotades, però passareu per l’adreçador.
Aquest és el missatge, si és que volem entendre-ho. Aquesta és la traïció, aquesta és la punyalada per l’esquena, després de totes les infinites traïcions i mentides del procés i de la repressió.
Gairebé és preferible Salvador Illa, que almenys va de cara i no té manies a fer-se fotos amb socis impresentables: sap quina és la seva missió, no se n’amaga i simplement evitarà trepitjar tots els ulls de poll al mateix temps. Molt gris, sí, però això és el que farà mentre tingui l’escut protector d’un Pedro Sánchez al qual, encara que estigui en hores baixes, una majoria de catalans prefereixen mil vegades abans de llançar-se a la foguera de la ultradreta i l’espanyolisme radicals.
I no ens oblidem tampoc d’un Puigdemont perdut a Waterloo, ja en total fora de joc, però encara amb un valor simbòlic important: ell també està empenyent cap a la rendició, amb una escenografia una mica més elaborada i resistencialista, sí, però rendició al capdavall.
I, per cert, qui recoi mou els fils dels titelles? Qui harmonitza els discursos? Qui coordina i com les estratègies coincidents en el temps i l’espai? Qui fa xantatges amb tot el femer de secrets i misèries dels uns i dels altres? No ens deixem portar per les conspiranoies, però tampoc no ens mamem el dit: aquí hi ha un cert guió, una certa lògica de fons, i tot apunta a la mateixa direcció…
Abandoneu tota esperança. Aneu-vos-en a casa. Accepteu les engrunes de la singularitat fiscal i continueu pagant la festa. Feu-vos l’harakiri. Renuncieu a ser un país, una nació. Resigneu-vos a tenir una llengua catalana minoritària, residual, i encara gràcies. Assumiu que sereu espanyols fins al final dels temps i feu-ho amb joia, si pot ser. Agenolleu-vos i demaneu clemència per la vostra ofensa. No teniu sortida. No teniu futur, no podeu plantar cara. Heu perdut i perdreu sempre. Sou febles i Espanya és molt poderosa i invencible. Accepteu-ho i feu-vos espanyols d’una punyetera vegada. I altres coses per l’estil…
Però la veritat de les veritats, l’explicació més raonable, és que estem venuts pels que estan comprats.
