Pedro Sánchez és un dels grans autors teatrals del segle XXI espanyol. Un titellaire de primera, que sap moure els fils i tocar les fibres més sensibles. Un dramaturg i poeta digne del “siglo de oro” hispànic. Un marit enamoradíssim de la seva senyora, que no ha acabat de trobar el punt nòrdic i exquisit, invisible, de les parelles (homes o dones) dels polítics (dones o homes) i ha ficat els peus a tots els bassals que ha trobat al seu camí. Un elegit dels déus, que va passant pantalles i batalles a base d’una “baraka” llegendària, que té el seu secret en el baixíssim nivell, infinitament barroer i tronat, dels que volen aniquilar-lo dia sí i dia també. Per exemple: Feijóo, Abascal, Pedrojota, Mauricio Casals (autèntic emperador de les tenebres), Josep Oliu, Felipe VI i tants d’altres. No té enemics a la seva altura, tot i que un dia se’l carregaran. Però no ara, no encara…
I aquí el tenim, sempre acabat de sortir de la dutxa. Net i polit, fresc, ben vestit, guapot i audaç. Digne mereixedor d’aquella frase llatina i lapidària: “Audaces fortuna iuvat“. La sort somriu als audaços.
D’un geni d’aquesta talla, una mena de “Mago Pop” de la carnisseria política madrilenya, no es podia esperar ni més ni menys que un toc de màgia postelectoral. Una frase brillant. Un concepte enlluernador. Un nou joc de mans per sorprendre un públic ansiós de les seves acrobàcies de saltimbanqui, de la seva audàcia de gladiador que no té cap mena de pressa per dir allò de “morituri te salutant”.
El millor polític espanyol, de llarg, dels darrers dos segles. Plens de pets bufats i de “campechanos” de tota mena, per cert.
I ara, després del 12M, no li podia fallar al seu públic ni als seus enemics mortals.
Ho ha tornat a fer: “Catalunya estima Espanya”. Cínic i romàntic alhora. Sona bé, eh? Defuig les misèries polítiques, les aberracions de la premsa ultradretana madrilenya, les animalades que vomiten cada dia. No ho diu obertament, perquè els “machotes” espanyolistes se’n fotrien d’ell fins al dia del judici final, però se l’entén perfectament: “Espanya és amor”.
“Vamos a matar el independentismo a besos”, diuen que deia Teresa Cunillera, delegada de Sánchez, el 2018… La famosa “agenda del reencuentro”, una mica cursi, buida de tot contingut polític seriós, ha triomfat de llarg, claríssimament.
Evidentment, ens prenen a tots per idiotes. No fem el mateix, perquè ens equivocaríem molt. El “Mago Pop” ens pren el pèl, però en sap un munt. No el menystinguem. Se n’està sortint amb força èxit i no promet res més que una certa expectativa de desinflamació, de perdons miserables i provisionals agafats amb pinces i pendents d’una guerra judicial assedegada de sang i venjança. La seva eina és una dosi alta, però calculada, d’ansiolítics i somnífers “marca Isla/Illa”. Té més possibilitats d’èxit de les que ens pensem.
Sánchez no promet una nova Espanya. Mira que en seria, de fàcil, però ell sap que no ho pot prometre. S’hi agafaria els dits. Si prometés (i ho complís) els diners que toquen per corregir l’espoli fiscal descarat… Si prometés (i ho complís) respecte profund a la llengua i cultura catalanes… Si demanés a canvi que deixéssim de tocar els pebrots per sempre i prometéssim lleialtat a una Espanya plurinacional però unitària (cosa rareta, eh?), a Catalunya el votaria fins i tot la Moreneta. Seríem tan rucs, però tant, que ens ho creuríem, perquè és exactament el que volem sentir.
No ho farà. No li cal. Tampoc no pot fer-ho. En té prou amb “Catalunya estima Espanya”, que és una bestiesa com una casa de pagès. No dirà mai, o sí, perquè és capaç de tot, que “Espanya estima Catalunya”.
En qualsevol cas, per no deixar aquestes romàntiques metàfores, tan ensucrades: vida meva, catalaneta del meu cor, tu deixa’t de divorcis i romanços, oblida’t de maltractaments i ofenses. Jo sé el que et convé, que soc jo. Tu estima’m sense reserves i deixa’m fer, que et tractaré com una reina mentre et foto els calés i et robo l’ànima.
No hi ha res com un home enamorat o una dona enamorada, oi? Fins que un dia fas quatre números, repasses les seves promeses i mentides i descobreixes la veritat al seu mòbil, al seu compte corrent… o als seus ulls. Normalment, ja és tard. I ja has perdut.
