El que revela el que va dir en roda de premsa Joan Laporta sobre el cas Negreira, és, per sobre de tot, que no dona validesa a res del que diu l’enemic sobre el barcelonisme, perquè l’enemic fa d’enemic, per exemple, personant-se com a acusació particular en el cas, com ha fet el Madrid. Per això va parlar d’una campanya de desprestigi i va acusar directament el club de Florentino Pérez i al president de La Liga, Javier Tebas.
Aquesta actitud, al país del sermonet, incomoda i molt. Per això hem de veure Esquerra i les seves xarxes clientelars prenent l’oportunitat que l’amo del seu seient els posa en safata renyant tothom, des del Reial Madrid, com ha fet la portaveu del Govern, Patrícia Plaja, arran del vídeo d’aquest club en què s’apunta al Barça com l’equip del règim franquista, o la presentadora del Planta Baixa de TV3, Agnès Marquès, sucant-hi pa per fer-ne un debat al seu programa (estem cada cop més a prop de debatre si la Terra és plana o si Lluís Companys en realitat es va suïcidar d’un tret), fins al mateix Joan Laporta, com han fet Laura Rosel o Sergi Sol, o tota la caverna nostrada, des de Gemma Herrero fins a Cristina Cubero.
Porten tots molt malament l’existència d’una institució que s’escapa a la campanya de pacificació del país que, dit sigui de pas, podria explicar l’EGM, devastador pel que fa als programes informatius radiofònics, incloent els magazins: allò de rebaixar el perfil polític d’aquest tipus de programació i potenciar l’entreteniment, que és l’únic que obté xifres positives. Si no s’hi parla de temes polítics, la gent marxa, evidentment. Ho porten tan malament com ho porten els espanyols. Haurien preferit un Víctor Font o un Toni Freixa, que haurien demanat perdó a la primera de canvi sense esperar al judici i mai s’haurien atrevit a apuntar directament la llotja del Bernabéu.
Però si hi ha una cosa pitjor que l’homilia dels capellans de la colònia és la hipocresia dels converjunts parasitant un cop més la imatge d’una manera de fer (que ja caracteritza a Laporta des de fa anys -recordem quan es va negar a declarar en castellà al jutjat-) que mai faran seva (recordem, en aquesta línia, que van declarar en castellà al judici del procés, com si això els suposés alguna garantia addicional en un judici polític). D’aquí que sempre suquin pa a esdeveniments com la resistència dels francesos als carrers a acceptar la nova edat de jubilació o a les protestes com les que va haver a Hong Kong.
Fer-se milhomes mentre van acatant segueix la mateixa lògica convergent que la de fer passar les eleccions de 2015 per un referèndum, o la del Consell per la República per un govern a l’exili, o la de l’estratègia (sic) de Junts per l’obediència l’1O: continuar cobrant de l’amo que els permet aquestes excentricitats per presentar Espanya com una democràcia.
Joan Laporta està fent una cosa que és cara de veure a Catalunya des de 2017, que és no immolar-se com voldrien els seus enemics i ser conseqüent amb els vots que el van fer president del club. Perquè tothom sap (per molt que vulguin fer creure el contrari) que això no va de comprar àrbitres, va de sotmetre el Barça al relat espanyol, com ha demostrat el Real Madrid amb la seva campanya mediàtica. I a Laporta se’l va votar perquè era l’única persona que se sabia que podia fer que el Barça resistís aquest embat. Per això en campanya electoral no van tenir res més a retreure-li que el puro i la panxa. I tot i que la deixadesa de les anteriors juntes i els possibles errors del seu projecte ho puguin dificultar, ha defensat la imatge del Barça per sobre de tot.
