Durant diversos dies la mort en directe de Charlie Kirk ha estat enorme tendència mundial a les xarxes socials. Jo també parlaré avui sobre ell. A cadascú dels comentaristes ha servit per armar la seva causa i els moltíssims posicionaments en general es poden agrupar en dos de bàsics: els que pensen que ningú està legitimat per posar fi a la vida d’una altra persona perquè no li agradi el que diu, grup en què personalment milito, i els que afegeixen un “però” a aquesta afirmació, perquè entenen que certs discursos poden tenir el que en general s’entén com a danys col·laterals. Danys col·laterals és l’expressió que feia servir ETA quan es produïen morts de nens en un atemptat; i aquesta mateixa expressió és la que utilitza el govern d’Israel (i qualsevol estat en guerra) quan el conflicte armat a la Franja de Gaza no sempre fa caure la seva devastació sobre objectius militars.
Al marge deixem aquests éssers repugnants que no només accepten la contingència del dolor, sinó que creuen que és un càstig just a l’expressió pública d’unes idees que no comparteixen i que voldrien silenciar. No és estrany que també ho volguessin fer amb alguns partits polítics que fins i tot pretenen il·legalitzar i que, per cert, potser al seu torn ho farien amb ells, si en algun moment assolissin el poder. Però cal recordar també que la censura amb el càstig extrem de pagar amb la vida l’expressió de les idees és la tònica general en països els règims dels quals defensen els que aquí farien el mateix amb els que dissenteixen del seu ideari. A tots sembla importar ben poc el sentit profund de la llibertat. Des de quin absurd pla es pot entendre que Kirk (i bona part del feminisme, per cert) està cometent un delicte d’odi en dir que una dona no és un constructe social, sinó una realitat biològica al marge del que cadascú pugui sentir-se a estones o sempre?
Fantasiejant molt, potser la mort de Kirk no va ser res més que el que va passar en el cas de l’assassí de John Lennon, fascinat pel seu cantant favorit. Diuen, però, que l’assassí de Kirk pertany a unes Joventuts Socialistes americanes minoritàries; mala notícia, si és així, per a aquesta esquerra que es diu demòcrata sempre que allò que l’altre digui sigui el que li sembla bé, encara que per justificar la seva condemna hagi d’afirmar que el subjecte en qüestió ha dit coses que mai no va dir. Descansi en pau qui potser ha estat màrtir, i una exhortació a la reflexió en els qui, de tant parlar dels delictes d’odi, semblen haver acabat odiant més que ningú a bona part de la humanitat.
