La proximitat de la diada de Sant Jordi és un bon marc per parlar d’uns personatges eminentment literaris com Jack Kerouac, Neal Cassady i Carolyn Cassady. Un triangle que va ser breu en el temps, però transcendent pels seus efectes. No em refereixo als efectes interns de la relació, sinó a la mítica que va generar el moviment conegut com a Generació Beat que l’emmarcava. Segons Kerouac, la paraula ‘beat’ la van manllevar de l’argot dels vividors i dels músics de jazz de Nova York, a començament dels anys quaranta del segle XX, en el sentit d’estar alienat, vençut, derrotat. Era un terme que descrivia els proscrits de la societat convencional i que, no per atzar, va coincidir cronològicament amb el naixement del be bop. El seu precursor va ser Count Basie, però Charlie Parker li va donar impuls i Dizzy Gillespie la lluïssor que el va internacionalitzar. Conscients que la mort del jazz seria un fet si no ultrapassava els límits del swing, aquests innovadors van crear una música allunyada de la melodia i farcida de dificultats que, a diferència de l’altra, no es tocava amb el cap sinó amb el cor. Va ser una autèntica revolució. Molt criticada, per cert. No és estrany que els boppers despertessin les simpaties dels beats.
L’alma mater del moviment Beat, però, no va ser Jack Kerouac, sinó Neal Cassady. Nascut el 1926, Cassady va créixer envoltat de perdedors i d’alcohòlics que, com el seu pare, es movien en ambients llardosos i sòrdids. Eren personatges que encaixaven perfectament amb la mítica nord-americana del fracàs. Una mítica que cineastes com John Huston, Samuel Fuller o Robert Rossen han alimentat amb pel•lícules d’una bellesa extraordinària i que Cassady va encarnar molt bé a la vida real. Com ell mateix explicava, va robar el seu primer cotxe als catorze anys i al cap de poc temps ja havia superat la xifra de cinc-cents. Kerouac estava fascinat per ell. Per això és una presència constant en els seus llibres. És el mític Dean Moriarty d'”A la carretera” i el Cody Pomeray d'”Els pòtols místics”, “Àngels de desolació”, “Big Sur”, “Book of Dreams” i “Visions de Cody”. De fet, a partir del moment en què “A la carretera” es va convertir en la bíblia de la Generació Beat, Cassady va deixar de ser qui era per convertir-se en una rèplica de la versió literària d’ell mateix. Kerouac escrivia sobre Cassady i l’elevava a la categoria d’heroi, i l’heroi, és clar, despertava molta més admiració que el pòtol real. Era un mite i el mite no es deia Neal Cassady sinó Dean Moriarty.
Cassady, a més, era força atractiu, tenia molt èxit amb les dones i no s’havia d’esforçar per aconseguir-les. En realitat eren elles les que no li donaven oportunitat de cordar-se els pantalons. Les dones de la Generació Beat, lluny de ser un element decoratiu o complementari, rebutjaven el rol tradicional femení, vivien l’aventura intensament, es negaven a acceptar els valors familiars convencionals i, com els seus companys masculins, adoraven els llibres i no tenien inhibicions sexuals. En aquest sentit, la figura de Carolyn Cassady (Carolyn Robinson de soltera) és molt il•lustrativa. Nascuda el 1923, Carolyn explica en el seu llibre “Off the Road” que va seduir Kerouac, quan vivia amb ells, una nit en què Neal era a fora treballant. Neal, en assabentar-se’n, no hi va donar importància i, amb la seva acceptació, la relació triangular es va mantenir al llarg del temps.
No cal dir que aquesta manera de viure escandalitzava els veïns. El fotògraf Robert Frank, de qui el MACBA, l’any 2005, en va fer una interessant exposició, va rodar una pel•lícula experimental sobre la Generació Beat, amb guió de Kerouac, titulada “Pull my Daisy”, que recollia l’estupor d’aquests veïns en el decurs d’una desinhibida festa a casa dels Cassady. Una altra mostra d’aquest mateix estupor la trobem en el film de John Byrum, “Heart Beat”, protagonitzat per Nick Nolte, Sissy Spacek i John Heard en els papers dels Cassady i Kerouac, respectivament. Són molt divertides les reaccions dels veïns quan Carolyn es presenta primer acompanyada del seu marit, després de Kerouac i més tard de tots dos. Aquest film, injustament oblidat, es va estrenar entre nosaltres amb el títol estúpid i enganyós de “Generación perdida”, cosa que posava en evidència l’extraordinària ignorància dels distribuïdors espanyols sobre el material que tenien a les mans. Qualificar la Beat Generation de Lost Generation és un greu error, ja que suposa confondre la generació ‘abatuda’, la dels beatnicks, integrada per Kerouac, Ginsberg o Borroughs, amb la generació ‘perduda’, nascuda als anys vint, amb Ernest Hemingway, Francis Scott Fitzgerald i John Dos Passos. Sigui com vulgui, Cassady i Keroauc ja no hi són. Cassady va morir el 1968 i Kerouac el 1969. Carolyn, en canvi, sí que viu i farà 88 anys aquest 28 d’abril.
