Ja gairebé ningú no parla dels resultats esportius. El danès Jonas Vingegaard ha guanyat la darrera edició de la Vuelta, provant de compensar el paper de segon que ha anat assumint al Tour davant l’imparable eslovè Pogaçar (que no ha pres part en la cursa espanyola). Però tant és; fins i tot s’han hagut de suspendre els actes dels pòdiums finals en les diverses categories, i el vessant més competitiu ha quedat del tot eclipsada per les mobilitzacions de protesta que s’han produït al llarg de tota la cursa i, de forma molt destacada, en la darrera etapa, la de l’arribada a Madrid. Els fets, en una ciutat que es mira tant el melic, han enfrontat opinadors, polítics i seguidors del ciclisme, amb opinions abrandades per a tots els gustos.
Els que no han trigat gaire a sortir són els puristes de l’esport, els quals sempre reivindiquen el mateix quan no els interessa allò que es dirimeix. Les veus habituals, doncs, han reclamat que no es barregi política i esport, i que no posin en perill una competició del prestigi de la Vuelta, etc. Obliden que l’origen de les queixes és la creació d’un equip amb el nom d’Israel, per tal de promoure la marca internacional d’aquest país i, per tant, d’un acte acceptat i consentit de politització nacional i identitària. Obliden també que la Vuelta és una cosa espanyola, per tal de promoure el prestigi de la nació espanyola, i que els ciclistes sempre apareixen a les classificacions amb una bandereta enganxada. Cal dir que sense el nacionalisme banal i la rivalitat política entre països, una cursa com aquesta o qualsevol altra perdria interès. L’esport d’avui en dia és un fenomen mediàtic i polític que viu de les pulsions patrioteres. No cal donar-hi gaire més voltes.
La polèmica de la Vuelta també ha fet que alguns analistes fins i tot reclamin la supressió de l’etapa de sortida del Tour de France, prevista l’estiu vinent a Barcelona. Potser es tracta d’una reivindicació prematura atès que les protestes no s’han produït contra el popular esport del pedal, ni contra cap competició en concret. Recordem que les mobilitzacions han sorgit arran de l’aparició d’un equip de nova creació, que es diu Israel-Premier Tech. La participació d’aquesta esquadra a la Vuelta forma part d’una campanya sufragada pel potentat immobiliari Sylvan Adams, que en bona hora va creure que podria ajudar a millorar la imatge del seu país amb una iniciativa com aquesta. Ara mateix encara no sabem quin serà el futur d’aquesta iniciativa, vistos els resultats dubtosos de la inversió promocional.
El que sí que coneixem és el potencial d’un boicot esportiu. Se n’han produït moltes, al llarg del temps, i podem afirmar que el seu impacte palpable sobre la realitat social i econòmica del conflicte de torn és relatiu. No són gens menyspreables, en canvi, les conseqüències que pot arribar a tenir sobre l’opinió pública, la projecció mediàtica i, per tant, la percepció política. En el cas d’Israel, si es comencen a generalitzar protestes similars, és obvi que a Tel-Aviv tindran un problema de grans proporcions. Sobretot per la repercussió que pugui acabar tenint sobre els electors nord-americans, que al capdavall són els que poden forçar un canvi notable en el suport a les polítiques israelianes. En altres casos, els boicots esportius i culturals, com per exemple amb la Sud-àfrica de l’apartheid, van tenir uns efectes potentíssims, ja que van crear l’estampa d’un estat i una societat pària. Potser a Corea del Nord un boicot similar no faria titulars, però en un país com Israel, que es deleix per ser culte, democràtic i de valors occidentals… l’impacte pot ser letal.
Israel va pel camí d’esdevenir un estat pària, de resultes de les matances de palestins, i sobretot a partir de la tragèdia clarament inacceptable que pateix la població civil. No hi ha campanya de màrqueting que ho pugui endolcir. I si recordem la gènesi d’Israel, així com els suports internacionals sobre els quals basa la seva fortalesa i pervivència, simplement no s’ho pot permetre. El premier Benjamin Netanyahu ha felicitat l’equip ciclista en qüestió per mantenir-se ferm i no abandonar la cursa. És evident que pocs en saben més que ell, en matèria de tossuderia. Però potser una retirada a temps hauria evitat mals majors, tant a la Vuelta com, per descomptat, a l’hora de rectificar ell mateix en la campanya militar de Gaza i Cisjordània. La tenacitat és una virtut que deixa de ser-ho quan es vincula a la mort i la destrucció.
Ara s’ha començat a parlar d’un boicot més ampli a les representacions esportives i culturals d’Israel. Per exemple, es parla del festival d’Eurovisió. Tal cosa tindria una repercussió enorme, molta més de la que es pensen alguns exquisits, perquè és en termes de cultura de masses que les masses veuen el món. Les d’Israel, per descomptat, però també les d’Estats Units i les d’Europa, que són fonamentals per als destins d’aquella banda del món, i essencials per al nivell de suport que acabi rebent (o no) el govern israelià de Netanyahu. Segur que una fracció radical de les poblacions implicades, aquí i allà, pot prescindir d’aquestes coses; però les grans majories socials, les que no volen ser les empestades del planeta, no ho aguanten gaire temps.
