Amb motiu de l’atemptat perpetrat pel psiquiatre saudita a Magdeburg, Vicent Partal ha escrit un article que em sembla desencertat, intentant extreure una lliçó moral d’un esdeveniment fosc. I ho fa, a parer meu, de manera esbiaixada i injusta.
En comentari a la filòsofa Marta Nussbaum, l’autor parteix de la premissa expressa que l’antisemitisme l’odi als musulmans com a racismes són el mateix. Aquí es juga amb les paraules i els matisos entre musulmà i islamista. No sembla que hi hagi odi als musulmans, sinó als islamistes. Encara que fos odi als musulmans, tampoc no seria racisme atès que els musulmans no són cap raça, sinó els seguidors d’una religió, l’islam, professada per diverses ètnies, àrabs, turcs, hindús, indonesis, etc. De fet, l’expressió que s’ha acceptat, ja al segle passat, és “islamofòbia”.
Es pot considerar que els jueus són una raça o una ètnia i així s’ha pensat sempre a Occident, raó per la qual, al segle XIX va començar a anomenar-se “antisemitisme” al racisme que reflectia l’odi ancestral als jueus. Però l’islam no és una raça sinó una religió peculiar, atès que imposa un ordre polític i civil que en depèn. En conseqüència, no es veu per què no es pot ser islamòfob o, si es vol, amb menys cruesa, adversari de l’islam.
La principal diferència entre una raça i una religió és que la raça no es tria. Es neix d’una raça, amb totes les objeccions possibles a la validesa del terme. La religió, en canvi, sí que es tria. La religió és un acte de voluntat i el que l’escull n’és responsable. El racista fa l’altre responsable d’allò que no en pot ser de cap manera, per la qual cosa el racisme és inic. Però l’aversió a una religió ho és a una lliure opció aliena i, per tant, perfectament admissible. Es pot ser contrari a l’islam com hom pot ser al catolicisme, al protestantisme o al sintoisme. Encara més, és un dret.
Odiar els jueus és racisme; odiar l’islam, no. La premissa és falsa.
Servidor, per exemple, troba coses odioses a l’islam (altres no, per descomptat), però la més inadmissible em sembla el tractament de les dones. Totes les religions són misògines, però l’islam ho és en grau summe, fins al feminicidi. En algun país islàmic les dones no poden parlar en públic i, com tampoc no se les pot veure, és com si no existissin; són mortes en vida. L’islam és enemic de l’estat de dret i la democràcia des del moment que nega els seus drets a més de la meitat del gènere humà. I amb prou feines hi ha un sol país islàmic en què això no passi més o menys obertament.
A partir d’aquí tot l’article fa aigües. Per exemple, s’insisteix que els racistes consideren la raça un bloc granític i rebutgen la possibilitat i el dret dels individus a la seva individualitat. Segurament, pel que fa als racistes. Però això no es pot predicar dels adversaris de l’islam, que no són racistes i reconeixen sense embuts aquest dret dels individus, no només dels que Partal cita (i algun dels quals, com Najat Driouech em semblen qüestionables), sinó de casos molt més espectaculars que tothom coneix, com el de Salman Rushdie. I amb l’exemple de Rushdie tothom, també, sap, a quin preu es paga a l’islam l’exercici d’aquest dret a ser individu amb criteri propi.
L’equiparació entre l’antisemitisme, que sí que és racisme, i la islamofòbia, que no ho és, té altres derivades perilloses i, sobretot, és particularment injusta amb el poble jueu. Tracta d’amagar els fets, especialment la seva història. Fora de les salvatjades que van fer a l’anomenada “terra promesa”, en els temps de la Bíblia, els jueus no han tornat a conquerir cap poble ni han intentat imposar el seu déu als altres. No obstant això, des de la destrucció del segon temple fa vint segles que pateixen persecucions, alguna de proporcions monstruoses. I avui han de suportar que el pensament woke els equipari als seus botxins mentre fa costat al propòsit obertament genocida dels islamistes del “des del riu fins al mar”.
Els musulmans tenen una història molt diferent. Des del seu origen a mitjan segle VII, han conquerit tot allò que han pogut, han exterminat poblacions senceres, destruïdes cultures, practicat l’esclavisme a gran escala, tot com han fet també els països europeus. La diferència actual és que l’islam no ha renunciat al seu projecte de guerra santa i de domini de les societats d’infidels per uns procediments o per d’altres.
La islamofòbia no és racisme, és la defensa davant d’una religió, una ideologia, que pretén imposar-se per la força substituint els ordres liberal-democràtics d’occident per califats.
