Només cal donar un cop d’ull a la premsa europea per constatar l’estupefacció que generen les lluites polítiques espanyoles a l’hora de combatre la pandèmia. Mentre es disparen les xifres de contagi i de misèria econòmica, els dirigents dels partits rojigualdos es treuen els ulls entre ells i miren d’abatre sense miraments l’adversari. No es tracta de matar al virus, es tracta de matar al partit rival.
Alguns analistes de més enllà de Perpinyà han intentat interpretar les raons psicològiques d’aquesta situació. Sense capbussar-se massa en els detalls que configuren la mentalitat espanyola, han arribat a la conclusió que aquest espectacle només pot respondre a un exacerbat individualisme. Cadascú a la seva. Fins i tot, els intel·lectuals espanyols de referència l’han considerat tradicionalment una de les pedres angulars a l’hora d’interpretar el capteniment de la seva gent. Ángel Ganivet, afirmava que Espanya es diferenciava d’Europa, entre altres coses, pel seu “individualismo enérgico y sentimental”. També parlava en uns termes similars Ortega y Gasset en la seva famosa España invertebrada quan, tot intentant esbrinar les raons de la seva “desvertebración”, assenyalava “el individualismo congénito” com un dels factors determinants per explicar-ne la decadència.
Poden tenir gran part de raó Ganivet i Ortega quan situen aquest tret caracterològic com un dels eixos per entendre la història política espanyola. Com tampoc podem ignorar, tal com va teoritzar amb encert Carles M. Espinalt, que els catalans també estem marcats per un accentuat individualisme que sovint ens ha perjudicat en les nostres empreses col.lectives, però també ens ha ajudat a sobreviure com a poble. Però mentre a nosaltres ens resulta gairebé impossible deixar de banda aquest element de la nostra personalitat nacional, els espanyols esdevenen un cos social monolític quan es tracta d’anar contra els interessos de Catalunya. Aleshores, no existeix cap discrepància entre ells. Ben mirat, la relació històrica entre espanyols i catalans ha estat un “a por ellos!” sense respir.
El gregarisme espanyol es manifesta només amb Catalunya. A l’hora de negar-nos els drets nacionals no tenen ni bàndols ni discrepàncies. Uns poden cridar més que els altres però, al capdavall, sempre s’acaben entenent entre ells. Amb nosaltres viuen en un Fuenteovejuna permanent: “todos a una!”
Els dirigents polítics de l’independentisme (i la gran majoria dels aspirants a ser-ho) no han invertit ni un segon a analitzar la trajectòria d’aquells que ens dominen i colonitzen. Generalment, dediquen el seu temps a fer-se les víctimes de la repressió d’un estat que mai els ha retirat la nòmina oficial de conseller o diputat, o bé s’entretenen a promocionar tronats postulats d’esquerra que només sobreviuen amb dificultat en règims tirànics. Tot plegat els fa esdevenir uns impotents per poder doblegar la voluntat espanyola de fer-nos desaparèixer com a nació.
Sense tenir un coneixement precís de la personalitat de l’enemic és impossible guanyar cap batalla i sempre ens dominaran psicològicament, exactament com no han deixat de fer en les darreres dècades. Només uns nous dirigents independentistes coneixedors dels ressorts que mouen la mentalitat del veí, poden encarar amb garanties un procés d’independència. Aquesta és la raó fonamental de la creació de Força Catalunya.
1
