L’altre dia em vaig trobar, amb una certa sorpresa, un titular de premsa que deia literalment: “El independentista Jordi Turull, “cazado” haciendo cola para ver el Jesús del gran Poder en Sevilla”. No em va sorprendre ni deixar-me de sorprendre que en Jordi Turull fos a Sevilla, com tanta gent en aquests dies de Setmana Santa i que volgués veure, també com tanta gent, la imatge del Jesús del Gran Poder. No em va sorprendre que per veure la imatge fes cua, tot i que en alguns dels textos periodístics ho subratllaven com un aspecte insòlit: deuen estar poc acostumats al fet que els polítics facin cua com tothom. El que em va sorprendre és que la visita d’un ciutadà privat a un esdeveniment religiós o cultural de caràcter tradicional que tothom considera d’interès turístic sigui motiu d’un titular. Figura que, en periodisme, és notícia allò que és imprevisible, insòlit, sorprenent, fins i tot contradictori. No el que és normal i perfectament explicable. Llavors, per què hi havia un titular?
Evidentment, hi havia titular perquè qui ho publica considera insòlit i contradictori que un independentista vagi a la Setmana Santa sevillana i visiti una de les seves referències icòniques. Com, per entendre’ns, seria insòlit que el president d’una inexistent Lliga Mundial dels Ateus entrés a Sant Pere del Vaticà i s’agenollés davant de l’altar mentre feia el senyal de la creu. Però per què aquest principi de raresa i de contradicció s’aplica al cas de Turull a Sevilla? Doncs perquè la propaganda el nacionalisme espanyol militant, per tal de desacreditar l’independentisme català, l’ha presentat com un producte de la hispanofòbia. Són independentistes perquè odien tot allò que sigui espanyol. I com que s’han cregut la seva pròpia propaganda, queden amb els ulls esbatanats quan un independentista decideix passar unes vacances a Espanya –com en altres ocasions pot fer-ho a Portugal, Itàlia o l’Uzbekistan- i acostar-se amb interès i respecte per les tradicions, costums i atraccions turístiques. Sense cap mena d’odi. No havíem quedat que ho odiaven tot això? Que se’n volen anar només per què ho odien?
No tinc ni idea per què Jordi Turull va anar a Sevilla aquests dies i per què va decidir, tot i les cues, anar a veure el Jesús del Gran Poder. Hi té tot el dret i no ha de donar explicacions a ningú. No hi veig la notícia. On veig la notícia és, precisament, en què algú n’hagi fet una notícia. Perquè això només és notícia en aquest marc mental, en el que independentisme és només o sobretot hispanofòbia. Si algú està íntimament convençut que un independentista agafa mal de panxa automàticament –com quan ensenyen un crucifix als vampirs- en veure un exemplar del Quixot, la catedral de Burgos o una processó de Setmana Santa a Sevilla, llavors “caçar” a Turull davant del Jesús del gran Poder li sembla haver-lo sorprès en flagrant contradicció. I ha de fer servir el terme “caçat”, perquè dona per suposat que això ho fa de forma clandestina, perquè si els seus ho sabessin li prendrien el carnet d’independentista, per no haver assolit el nivell suficient d’odi a Espanya. I si li diguessis que –m’ho invento- té l’exemplar del Quixot a casa en un lloc preeminent al costat de les obres completes de Shakespeare i que l’any passat va fer cua a Nàpols per anar a veure el Cristo Velato a Nàpols, no serviria de res. No és igual. Perquè la premissa és precisament atribuir-li un odi estomacal per tot allò que sigui espanyol.
No faig servir ja el cas d’en Jordi Turull que, repeteixo, no ha de donar explicacions a ningú ni aquí ni allà per haver fet una cosa perfectament normal. Generalitzo. Certament, pot haver-hi independentistes amb hispanofòbia, perquè hi ha de tot, en aquest món. M’atreveixo a pensar que hi ha menys hispanofòbia en el catalanisme que catalanofòbia en el nacionalisme espanyol uniformista. Perquè al catalanisme no té gens d’interès en la desaparició de la cultura espanyola. En el que té interès és en la no desaparició de la cultura catalana. I aquí sí que sembla que pot haver-hi asimetries importants. El nacionalisme català no té res a dir sobre com ha de viure un ciutadà de Sevilla la seva identitat. El nacionalisme espanyol creu que ho té tot a dir sobre com ha de viure la seva identitat un ciutadà de Mollerussa. Per a un nacionalista català, políticament independentista, la gran cultura espanyola pot ser –i és per a molts- absolutament admirable. I les seves tradicions respectables. Per raons familiars, personals, estètiques, tradicionals, geogràfiques, molts independentistes es poden sentir personalment més lligats amb la cultura espanyola que amb qualsevol altra. Però això no la converteix en la seva. El que el pot revoltar al catalanista és que vulguin imposar-li aquesta cultura i aquestes tradicions com a alternatives a les seves, per substituir-les, com les que haurien d’ocupar tot el lloc de les pròpies. Cosa que no passa quan parlem del Cristo Velato o de les obres de Shakespeare. No sentir com a pròpia una cosa (o sentir-la com a tan pròpia com pot ser qualsevol manifestació cultural de la humanitat), tot i admirar-la i respectar-la, no és precisament equivalent a odiar-la.
L’independentisme català és una opció política que té una lògica política. Parla del poder polític i a quins interessos col·lectius i a quina consciència nacional va lligat. Té a veure amb les balances fiscals, amb els intents històrics d’anorreament o de desplaçament del català de l’espai públic, de les infraestructures, de la identificació entre un poder polític i una comunitat nacional. No és una expressió d’odi a una cultura. Seria absurd. És sentir-se i voler-se exterior a un projecte polític com l’espanyol, que històricament s’ha fonamentat en una visió centralista, uniformista i que ha tingut per objectiu la subsidiarietat com a mínim, i la desaparició en molts casos, de qualsevol altra identitat i cultura peninsular. És una resposta política a un projecte polític. Això sí, el projecte polític espanyol ha fet servir de vegades com a punta de llança, apropiant-se’ls, monopolitzant-los, instrumentalitzant-los, aspecte de la cultura espanyola. Sovint, folkloritzant-los, com va fer el franquisme. De vegades desnaturalitzant-los: Garcia Lorca es proclamava catalanista furibundo; el Quixot i Cervantes són molt lluny de la concepció contrareformista on busca aixopluc històric i ideològic el nacionalisme espanyol uniformista. I l’independentisme sí que s’ha pogut alçar alguns moments contra aquesta utilització política de la cultura espanyola, perquè s’ha fet servir des del poder i la política per confrontar-los amb la catalanitat. Com seria lògic que la cultura espanyola es desmarqués d’aquesta utilització. Però és una protesta contra la instrumentalització de la gran cultura espanyola, no pas odi a aquesta cultura.
Presentar l’independentisme com una expressió de la hispanofòbia és una caricatura maliciosa i barroera. El mal és que de vegades són els caricaturistes els qui més es creuen la realitat de les seves caricatures distorsionades. I si tens aquesta caricatura al cap, perquè ets tu qui l’has feta i ets tu qui se la creu i se la vol creure, al·lucines quan veus al Jordi Turull a Sevilla. I en fas una notícia.
