El declivi electoral i de la influència social de l’independentisme té una causa fonamental, que és l’abandonament de l’estratègia unilateral que es corresponia al creixement que va desembocar en el referèndum de l’u d’octubre. Posteriorment, i sense reconèixer-ho obertament, els partits independentistes -uns més dòcilment que altres- s’han dedicat a negociar amb el PSOE, bàsicament, la intensitat de la repressió. Però és que fins i tot aquesta estratègia de mínims ha arribat al seu final.
En primer lloc, el més probable és que l’independentisme deixi de governar Catalunya, amb la qual cosa perdrà gran part del valor polític com a interlocutor del govern espanyol. És a dir, si el PSC aconsegueix investir Salvador Illa el pròxim president de la Generalitat serà un dels barons territorials del PSOE, amb pocs aliats dins del socialisme espanyol i l’assetjament constant dels mitjans de Madrid, sempre a l’aguait per mentir i manipular i enfangar qualsevol qüestió que tingui a veure amb Catalunya. Així les coses, Illa pot arribar a fer, com a molt, un paper semblant al de José Montilla. Amb la diferència que en aquell moment la majoria alternativa catalanista/independentista era perfectament viable i empenyia el tripartit a tenir una agenda nacional clara i reconeixible. Ara ja no.
El PSOE, a més, dona senyals d’haver arribat fins al final del seu recorregut. Tot indica que, acabada la negociació sobre els efectes de la repressió, ja no hi ha res més a parlar amb els independentistes. Ni tan sols obres tan assumibles com el corredor mediterrani, per posar un exemple pràctic. En definitiva, l’independentisme ha perdut valor com a interlocutor i, alhora, l’estratègia estructural de col·laboració amb el PSOE deixa de tenir sentit. És això el que hauran d’afrontar els nous lideratges, que ja no podran amagar-se políticament rere les concessions antirepressives del PSOE.
