La monumental biografia que Xavier Pla ha dedicat a Josep Pla, Un cor furtiu, ens ha permès descobrir elements que no podíem ni sospitar i que ens mostra fins a quin punt s’ha imposat una gran amnèsia sobre el passat col·lectiu. Entre el gran nombre de dades que desconeixíem del gran prosista català del segle XX, Pla (Xavier) ens descobreix la relació de Pla (Josep) amb Francesc Macià i els conspiradors independentistes contra la dictadura de Primo de Rivera. Concretament, ens fa referència a la missió d’intel·ligència que el coronel Macià havia encomanat a l’escriptor empordanès (per cert, també exiliat per la persecució judicial a la qual va ser sotmès per delictes d’opinió). A partir de la condició de periodista, el fundador d’Estat Català li va encarregar contactar amb Abd-El-Krim, el president de la República del Rif i l’enemic públic número 1 de la monarquia espanyola i que havia humiliat l’exèrcit colonial espanyol a la guerra del Marroc. La idea consistia a mantenir una relació entre la República Catalana a l’exili i els insurrectes nord-africans per mirar d’establir algunes aliances estratègiques. La missió no es va concretar mai, i és difícil que algú com Pla, tan summament individualista i diletant es prengués seriosament la seva participació, tot i que, com bona part de la societat catalana del moment, la independència com a perspectiva, tal com recull l’exhaustiva biografia del professor de la Universitat de Girona fonamentada en una extensa correspondència, va ser contemplada amb bons ulls pel de Palafrugell.
Josep Pla no va ser l’únic que va passar per Bois-Colombes, la residència oficial de Macià durant el seu exili parisenc. A la seva autobiografia, Joan Garcia Oliver, probablement un dels anarquistes d’acció més rellevants de la història europea, també va ser cridat pel coronel. En la conversa transcrita mig segle després, l’anarquista de Reus afirmà que L’Avi el va proposar per al càrrec de ministre de guerra de la República Catalana en el govern provisional que estava preparant. Malgrat que el relat podria ser exagerat, no resulta pas inversemblant. Entre el fracàs de la vaga general de 1917 i l’arribada de la República de 1931, la relació entre independentisme (en el llenguatge coetani, el separatisme) d’Estat Català i l’anarquista CNT hi va haver una estreta via de col·laboració que implicava conspiracions comunes, suport per travessar la frontera, pactes, converses, projectes comuns i suport econòmic. D’això també trobem un llibre injustament poc difós (com tot el que té a veure amb l’anarquisme i l’independentisme) de Marc Santasusana Quan la CNT cridà independència. Tanmateix, els anarquistes no eren els únics socis de Macià i tota aquella munió de polítics, activistes i dirigents disposats a aprofitar l’onada d’independències que seguí a la fi de la Primera Guerra Mundial perquè els catalans es deslliuressin del llast dels Borbons i l’actitud autoritària i menyspreativa de la majoria d’espanyols. Això implicava, no només buscar el suport econòmic i polític de la diàspora catalana, especialment arreu d’Amèrica –tot seguint el model irlandès–, sinó que, acompanyat per Carner-Ribalta, no van dubtar a anar al cor de la bèstia: a Moscou, per buscar finançament, armes, suport logístic i polític de la Unió Soviètica que exercia de dimoni pelut de les relacions internacionals. No els va resultar difícil arribar-hi. Tenien allà Andreu Nin, un mestre que havia iniciat la seva trajectòria política a la CNT, i que arribat a Rússia, acabà esdevenint el secretari de la Internacional Sindicalista Roja, molt ben relacionat amb el politburó i qui va permetre accedir els independentistes als principals dirigents soviètics.
Si bé Macià va fracassar militarment –la seva operació a la irlandesa, una invasió pirinenca per alliberar el país, va ser interceptada el 1926 per la policia francesa– sí que va obtenir rèdit polític tot internacionalitzant la causa catalana i mostrant al país el grau de determinació per obtenir la llibertat nacional. La intensa activitat del coronel va deixar clar que l’independentisme anava de debò, que era una opció realista, i que estava disposat a qualsevol cosa. Com va anar tot plegat a posteriori és una altra història; tanmateix, si aquest episodi és minimitzat és perquè, cent anys després, encara continua projectant una ombra que avui continua neguitejant a molts.
En aquestes darreres setmanes, quan s’ha fet evident el fracàs del Consell de la República, les comparacions resulten odioses. Una de les grans iniciatives de l’exili ha quedat tocada, i qui sap si enfonsada. No entrarem a analitzar els factors anecdòtics que puguin haver portat la crisi a l’entitat. Probablement, allò que realment l’ha matat és la manca de definició clara i una absència d’iniciatives prou engrescadores per mantenir l’ànim d’un independentisme que, en data d’avui, continua essent majoritari entre els catalans (si fem servir el terme “català”, d’acord amb el concepte de ciutadania majoritari entre els estats europeus). En qualsevol cas, podem concloure que ha mancat determinació i atreviment. Perquè, si el que es pretén és assolir la independència, és obvi que cal diversificar les tàctiques i estratègies. Al cap i a la fi, l’experiència geopolítica ens demostra que és necessari combinar agents diversos i no desestimar cap possibilitat per lletja que sigui. De fet, la mateixa resistència francesa durant l’ocupació alemanya va disposar de fins a quatre líders simultanis amb importants desavinences internes. Entre els independentistes irlandesos hi havia irresolubles antagonismes polítics, tant en tàctiques com plantejaments ideològics, que perduren fins avui. Qualsevol moviment d’alliberament nacional està sotmès a aquestes pressions internes on diversos actors, sectors i personalitats lluiten aferrissadament per l’hegemonia.
La desestimació final de l’absurda causa Volhov, segons la qual l’independentisme hauria pactat suports a la Rússia de Putin resulta ben significatiu. Evidentment, el més trist, com tothom sabia, és que tot plegat era una invenció dels serveis secrets espanyols i del seu aparell propagandístic escopit pels mitjans madrilenys (i reescopits per col·laboradors polítics locals). Mentides i difamacions amb més voluntat de destruir carreres i trajectòries professionals –i practicar la repressió col·lectiva sistemàtica en la llarga història criminal espanyola– que per neutralitzar internacionalment la causa catalana. El més trist del cas és que la trama russa fos mentida. Perquè, objectivament, si alguns dirigents independentistes, amb voluntat de diversificar les tàctiques i les estratègies, haguessin apostat per la carta geopolítica, l’independentisme seria avui més pres seriosament, tant des d’una perspectiva interna com externa. Al cap i a la fi, no cal ser prorús (o pro-el-que-sigui) per entendre que el fre al principi d’autodeterminació pot desestabilitzar un ordre injust. Això ho ha fet tothom, especialment en els processos de descolonització, perquè en el fons, qualsevol disputa geopolítica busca sempre tocar els punts febles de l’adversari, i qualsevol moviment d’alliberament té l’obligació d’afeblir el seu opressor, ni que sigui buscant aliances contra natura. I Catalunya és el punt feble espanyol i europeu. Des d’una perspectiva històrica, mirar de ser el més simpàtic i íntegre de la classe no sol donar resultat davant els violents assetjadors, sinó que quan s’és feble, teixir aliances contra els enemics dels bullies sol ser una estratègia, potser poc ètica i estètica, encara que amb majors possibilitats d’èxit. En aquest sentit, en el número de setembre de la Revista de Catalunya, l’historiador nord-americà Thomas Harrington ha publicat un interessant article sobre aquesta qüestió. Aquesta mania catalana de semblar més europeu que ningú quan és evident que es disposa de poca cosa per a oferir a Brussel·les o als poders fàctics globals perquè aparegui una nova República –d’incerta evolució i tarannà– a la Mediterrània i s’afebleixi una monarquia de dubtosa eficàcia i tarannà corrupte i autoritari, malgrat que útil, no surt a compte, tret que representi un problema greu. Harrington exposa això, que la carta geopolítica implica esdevenir un actor internacional, cosa que enforteix la posició pròpia. Això no vol dir que necessàriament tot l’independentisme ho aposti tot a una estratègia, com totes, incertes, sinó que es contempli com a una a opció més entre moltes altres que la realitat, la voluntat o les circumstàncies descartaran. I això implica múltiples iniciatives, en tot moment, per part d’un independentisme que no li haurien de tenir manies a ningú. De fet, fins i tot sorprèn que ni tan sols hi aparegui alguna opció monàrquica per part d’algú que vulgui fer fora a una nissaga reial hispànica coneguda històricament per la seva corrupció, incompetència i mala llet. Un pretendent, per impresentable que fos, també compliria aquest paper d’irritar l’establishment espanyol. En qualsevol cas, l’independentisme català té l’obligació de no perdre cap oportunitat de desestabilitzar els seus adversaris, de defensar-se dels atacs rebuts, de ser imaginatiu i agosarat a cada instant. I té també el dret a ser tan malparit com els seus enemics.
