Hi ha moments en què has d’oblidar les petites cuites domèstiques i mirar cap al cel, que s’omple d’avions de guerra. Sabíem des de fa setmanes que la invasió russa d’Ucraïna es produiria, però preferíem creure que els vaticinis de Biden eren com la guerra de Gila: “Escolti, és l’enemic? A quina hora atacaran?”. Però la cosa no estava per a bromes. Crec que Putin, el carceller de Navalny i la llibertat d’expressió, és una d’aquelles figures històriques que deixa el món pitjor del que el va trobar. Ho sabíem, i pensàvem en una altra cosa. El pitjor és la impotència. O encara més greu: saber que som impotents perquè no vam fer res quan potser –potser– encara es podria haver fet alguna cosa.
Impossible per a tothom tornar a la vella rutina, quan s’acaba una setmana que tindrà conseqüències en el futur: miràvem atònits l’espectacle del Partit Popular, que deixa l’oposició nacional gairebé en mans de Vox, i pensàvem que Ucraïna era molt lluny, quan, en realitat , és tan a prop. En els moments en què escric he pogut constatar un enorme pessimisme al món econòmic, almenys al que he pogut accedir. Pagarem més per la gasolina, pels cereals, per la llum, però el més car serà la fallida moral de veure patir tanta gent que fins ahir ens resultava aliena i que confio que acollim, sense grans polèmiques, en la màxima mesura possible.
També constato la paràlisi política que s’apropia de l’entorn. No només perquè es reuneixi, sense grans possibilitats de fer res, el Consell de Seguretat Nacional, amb un clima de unitat aparent al si del govern central al voltant d’uns principis de futura acció, o inacció, dictats per la Unió Europea. Una UE, per cert, el màxim portaveu de la qual en qüestions internacionals, Josep Borrell, ens ha dit que “Europa viu els moments més greus des de la Segona Guerra Mundial”, cosa que, aquesta vegada, no estic segur que sigui tanta exageració. Empasso saliva.
És clar, davant del que sospitem que ve –el govern intenta no ser gaire alarmista, però els tímids plans de recuperació econòmica s’han ensorrat–, hi ha molts projectes que s’han encallat, des de la conferència de presidents autonòmics a l’illa de La Palma, a la qual, és clar, no pensava assistir-hi el president Aragonès, fins i tot alguns viatges oficials que estaven previstos quan encara es podia preveure alguna cosa. Les agendes oficials estan en suspens.
Avui, Espanya és un país amb un govern en màxima alerta i pendent d’una sola cosa: el que passa i pugui passar aquest cap de setmana a l’Est. D’altra banda, ara l’oposició tradicional és inexistent, per més que un Casado refugiat encara al seu despatx llanci tuits formals dient que el PP dona suport l’executiu de Pedro Sánchez davant de qualsevol iniciativa “en el marc de l’OTAN”. Però la mateixa OTAN, la cimera de la qual acollirà Madrid al juny en un marc hostil que era completament imprevist fa un mes, fa la impressió de no saber gaire què fer. I tenim, en fi, una població sumida en la incertesa, que es tem que el camí cap a l’anhelada normalització estarà ple de dificultats, per més que els resultats econòmics d’algunes empreses hagin estat, curiosament, molt bons al darrer semestre .
Hi ha mitjans de comunicació, instal·lats per principi en la batalla contra Sánchez, que asseguren que el govern va actuar amb excessiva lentitud davant l’amenaça russa, certificada pels serveis d’intel·ligència occidentals. No puc compartir aquesta crítica: el cert és que qui ha actuat com si gairebé no passés res ha estat la burocràcia supranacional europea i també la mundial. Una vegada més es constata l’escassa utilitat, amb la seva configuració actual, de l’Organització de les Nacions Unides. Però això, és clar, cap governant ho diu.
El que és cert és que la paràlisi afectarà coses que estaven pendents de resolució els propers mesos, des de la mesa de negociació amb el govern català –quin grau de prioritat té això ara?– fins a la renovació del Consell del Poder Judicial. Ara tot això, o la data de les eleccions a Andalusia, o el traumàtic procés de refundació del PP, passa a ser qüestió secundària. Perquè em temo que la d’Ucraïna, que significa potser el principi d’un nou ordre mundial, també és la nostra guerra, quin remei.
