El debat sobre la immigració el tenim cada dia davant dels nassos i plana en tots els debats polítics. Cada dia són més les veus que demanen deixar de mirar cap a una altra banda i fer veure com si no hi fos. Encara que molts han fet mans i mànigues per no vincular-lo al col·lapse dels serveis socials, la manca d’habitatge, o la continuada agonia de la llengua, només cal parar l’orella per constatar que la sensació que alguna cosa hi té a veure, va guanyant adeptes. L’arribada de dos milions de persones a Catalunya en el primer quart d’aquest segle, no la podem amagar.
Tot i això, les converses al respecte tenen un cert punt de “clandestines”. A Catalunya no agrada que et pengin la llufa d’extrema dreta, sobretot perquè històricament l’associem a l’espanyolisme més ultra i fanàtic. Detestem la fanfàrria “rojigualda”. Per aquesta raó, no són pocs els que expressen la seva opinió només en cercles de confiança. Ens hem instal·lat en un paradigma nacional que era inimaginable fa quatre dies. De l’Espanya ens roba fins a l’aquí no hi cap tothom només han passat sis o set anys.
De res servirà continuar amb l’espectacle dels cordons sanitaris al Parlament o allà on sigui. Al marge de ridícul, es demostra ineficaç per als seus promotors si ho jutgem per les enquestes i per les opinions que hom pot sentir passejant pels pobles i ciutats de Catalunya. La gent de les classes mitjanes sap sumar i restar i veu com, malgrat que li han cantat les excel·lències de la immigració pel creixement econòmic, la seva renda per càpita està estancada en els mateixos nivells de fa 25 anys, tal com ho publicava el passat 27 de març la Cambra de Comerç de Barcelona. Aquest, agradi o no, és l’escenari en el qual es jugarà la partida política a Catalunya en els anys vinents. Mentrestant, i com és natural, les rialles madrilenyes les podem sentir només passat Fraga. Tenen neutralitzats als catalans amb baralles domèstiques.
Amb tot, una de les coses més significatives que està passant amb aquest debat sobre immigració és l’absència del mot “integració”. Sobretot, quan aquest concepte ha estat sempre present en el discurs del catalanisme dels darrers cent anys pel cap baix. Però la realitat és que Catalunya arriba exhausta davant aquesta onada immigratòria. I l’opinió generalitzada és que no tenim cap possibilitat d’integrar mínimament a la nació a tota aquesta gent arribada de qualsevol racó de món, sense la maquinària d’un estat català. Tampoc cal ser un geni per arribar a aquesta conclusió.
És aquí, una vegada més, on l’independentisme demostra una preocupant manca de visió de futur. Tot es limita a les pròximes eleccions. Sense trencar abans amb Espanya, tothom entrarà a casa nostra quan i com vulgui. Tota la resta serà un simple debat regional per entretenir el personal. Els poders de l’estat dormen tranquils.
