El president Aragonès afirma que “barrejar immigració i seguretat s’allunya de la llarga tradició del catalanisme”. Es tracta d’una clara al·lusió a les competències que Junts es vanta d’haver arrencat del govern espanyol en la matèria, i amb les quals podria expulsar de Catalunya els immigrants que siguin delinqüents multireincidents. Però tot és més suposició que realitat.
És cert que l’article 150,2 de la Constitució ha permès transferir a algunes comunitats autònomes competències que no eren en el seu originari Estatut d’Autonomia i que, per la clàusula de residualitat del 149,3, havien esdevingut exclusives de l’estat. Així va passar amb la LOTRACA i la LOTRAVA, que van elevar el sostre competencial de Canàries i València respectivament. També és cert que el mateix 150,2 s’ha emprat per delegar a Catalunya l’execució de la competència en matèria de trànsit que originàriament hi exercí la Guàrdia civil de trànsit. Ja existeix a més un acord, fruit de les relacions de participació entre l’aparell central i els autonòmics, per debatre de forma conjunta els contingents d’immigrants que han de poder obtenir el seu permís de treball a cada territori, i també les comunitats autònomes han anat ampliant les seves competències en matèria d’integració, acollida, educació i serveis socials als immigrants que visquin a cada territori. Per tant, a hores d’ara és difícil saber què es podria delegar o transferir, excepte la gestió dels expedients policials d’expulsió, perquè hem de recordar que l’última paraula en la matèria sempre la tenen els jutges. Ras i curt, és possible que la negociació de Sánchez amb Puigdemont solament sigui causa d’incomoditat o neguit per a certs cossos administratius a canvi de ben poca competència per a Catalunya.
De la mateixa manera s’ha de dir que el president Aragonès s’equivoca quan afirma que el debat sobre la immigració i les seves implicacions en la seguretat no són rellevants per al catalanisme o què ens allunyen del que el catalanisme ha fet de Catalunya: establir regles de joc clares sobre la permanència en un territori és sobretot honorar els que per treballar i conviure pacíficament arriben a casa nostra i col·laboren en el seu engrandiment i millora. Cap país hauria de ser bressol d’acollida als que hi arriben per robar, extorquir o lesionar els que hi són, entre altres coses perquè la tolerància produeix un efecte crida que retroalimenta el problema, com clarament s’ha vist en els darrers anys de govern dels comuns a la ciutat de Barcelona. Res més catalanista que els valors que van aconseguir fer de Catalunya motor d’Espanya i referent a tota Europa, i que no són precisament emprar els recursos públics en intentar integrar qui no vol fer-ho.
