A mitjans de gener, tots els canons mediàtics espanyols –inclosos mitjans editats a Barcelona– apuntaven en la direcció de defensar la tesi que l’imam de Ripoll havia estat descartat com a confident pel CNI perquè no se’l considerava fiable. Des d’El Món vam sostenir contra els elements que, pel que feia a la responsabilitat de l’Estat per no haver controlat Abdelbaki es-Satty, que va acabar maquinant els atemptats del 17-A, el que comptava era la negligència, independentment de la fórmula concreta de la relació establerta amb ell. “No és un confident algú que no cobra i compleix uns requisits determinats”, se’ns deia.
Dos mesos després, amb la demanda presentada pel pare del nen de 3 anys mort a la Rambla admesa al Tribunal Europeu de Drets Humans, l’Estat ha començat a preparar la seva defensa. I això implica admetre que Es-Satty sí que era confident del CNI. És el que se’n diu control de danys. Fer arribar al canal adequat una versió dels fets que permeti controlar el relat. Ara que Europa els mira, cal assegurar una versió benigna, dins dels marges possibles, de l’embolic. Va ser un accident, “simple deixadesa” [sic] d’un agent gandul que va deixar de vigilar adequadament l’imam perquè trobava que la informació que aportava era “anodina”. L’agent anava retardant tant com podia les trobades, que finalment es reduïen gairebé a deixar-li anar els 500 euros mensuals i fotre el camp. Aquesta és la versió que l’Estat considera més favorable. Per això la fa circular a través del diari Abc, del qual espera lleialtat i suport en la seva defensa.
Quan un diari del règim –de l’Estat, en el sentit més transcendent, no pas del govern, que va canviant– decideix deixar al descobert un defecte del sistema, és perquè es prefereix que sembli una ensopegada que no pas alguna cosa pitjor. Durant anys han estat dient que atrevir-se tan sols a pensar que l’Estat havia fallat en la prevenció i havia deixat una escletxa per al 17-A era conspiranoic. Ara es conformen amb la idea de l’error com a tallafocs per no anar més enllà. És clar que és possible no hi hagi res més enllà, però també és indiscutible l’interès desesperat i poc fiable per limitar aquí el relat. I és immoral presentar aquesta “deixadesa” com un fet menor. Amb 16 morts.
