L’abstenció a Catalunya ha estat forta. Traure’n importància seria un error d’anàlisi absurd. Els resultats només es poden entendre des d’aquesta perspectiva. Qui vulga tocar el violí, com ahir feien dirigents d’alguns partits independentistes, que ho faça. Pitjor per a ells. Però tampoc ha estat tan determinant com demanaven els que l’exigien. Si l’abstenció no ha estat la que pretenien els seus partidaris, què explica que els partits independentistes hagen caigut tant i només hagen sumat catorze diputats? És massa arriscat avançar-ho ara mateix, però queda clar que la majoria dels catalans han tornat al vot de doble moral. Una cosa són les eleccions catalanes. I una altra de ben diferent les espanyoles. En aquestes darreres s’imposava la lògica espanyola. S’hi ha tornat a imposar.
Què en quedarà demà, d’aquesta abstenció? Res. Només se’n recordaran els qui s’han abstingut. Pedro Sánchez n’ha tret un cert profit. La seua derrota podria haver estat molt més sonada. Els vots del PSC ho han impedit. Salvador Illa en traurà més. El PSC torna a ser el partit hegemònic a Catalunya quan es vota per a Espanya. Ara tot dependrà de les seues presses per convocar eleccions catalanes. I de l’habilitat de Pere Aragonès per evitar-ho. En tot cas, Esquerra ha quedat revolcada de nou, però Junts no l’ha superada. Malgrat l’abstenció, que ha castigat sobretot els republicans, Aragonès pot tenir la temptació d’aguantar. I malgrat la victòria del PSC, Salvador Illa no té cap as que li permeta forçar-lo.
Què passarà amb l’independentisme a partir d’ara? Canviarà res l’abstenció? Difícilment Esquerra, Junts o la CUP en prendran nota. Esquerra ho hauria d’haver fet després de les municipals. No ho va fer. La teràpia va acabar amb un examen de consciència breu, insubstancial, aparentment indolor. Les apel·lacions a la unitat independentista van durar menys que un misto encès. Ahir Gabriel Rufián es felicitava en públic pel resultat que han obtingut: “Orgull de partit”, repetia. I tot aplaudiments. I tal dia farà un segle. Junts, liderada ara clarament per Carles Puigdemont, té a favor haver escurçat distància amb els republicans. Amb això en tenen prou. No s’hi sentiran al·ludits. El tort s’hi veu millor que el cec. La CUP és incapaç d’entendre res. Ni abans ni ara.
De l’abstenció -sobretot, del cansament de l’electorat independentista-, en podria traure profit una nova forca, més audaç, disposada a una brega més oberta amb l’Estat. Però no hi és. La majoria de l’abstencionisme independentista es limita al crit. A la protesta. I gràcies. Uns quants es pensen que són els amos del planeta Twitter. I allà gallegen. I hi destralegen. Arribarà aquesta forca? Per ara, és improbable. Els qui l’haurien d’articular no són prou hàbils, ni prou audaços, ni prou interessants. La fruita només es pren quan madura. L’independentisme, doncs, continuarà en guaret. Improductiu. I més corrosiu que ahir. Paradoxalment, tothom ha reforçat posicions.
I a Espanya? La victòria ajustada del PP no permet formar govern amb Vox. És difícil que el PSOE es resigne a l’abstenció. I menys amb Vox pel mig. Pedro Sánchez podria ser investit amb el permís de Carles Puigdemont. Quan no pot ser, no pot ser. Ni vol l’establishment. Ni vol l’Ibex-35. Ni vol el rei. Les noves eleccions prenen volada. Perquè tots aquests senyorets i senyorots poden dissuadir Pedro Sánchez d’intentar fer govern, però difícilment el convenceran d’aplanar el camí a Feijóo. Sumar ha resistit prou per continuar fent el vell paper del vell PCE. I Vox, que es calme, que a Espanya encara no “empieza a amanecer”.
7
3
