El concepte identitat no és ni asèptic ni inofensiu. I encara més quan la referència són les superposades. És a dir, aquelles que, sent diferents, comparteixen un mateix territori. Com sol passar en el cas de les llengües, quan dues o més comparteixen un espai, l’avanç d’una comporta el retrocés de les altres. Es vulga reconèixer o no. Si no és que el grau de civilització humana d’aquell territori és considerable. I malgrat això, la convivència perfecta, respectuosa, és una quimera.
La majoria de les vegades la coexistència de dues identitats –o de dues llengües– comporta una col·lisió en la qual hi ha una distribució de papers que afavoreix l’una i perjudica l’altra. És freqüent, per exemple, que una llengua siga considerada superior i l’altra, inferior. Encara que aquestes condicions no sempre es manifesten de manera explícita, sinó sobreentesa. I banal. Els flamencs a Bèlgica en podrien escriure un tractat. Un tractat d’experiència subalterna amarga acumulada. I tothom sap quina ha estat la solució belga. Una única llengua per a cada territori.
En el cas de les identitats la superposició de dues de marcadament diferents sovint se salda amb una que és proclamada “nacional”, “la de tots” –“la que nos une”–, superior, i una altra, “regional”, inferior i subordinada, que sovint és desviada exclusivament cap al folklore.
L’historiador Borja de Riquer en una entrevista recent en aquest diari mirara de precisar i ajustar el concepte: “La identitat es construeix a partir de diferents discursos de memòria. Pot ser una memòria, diguem-ne, més ideològica o política. N’hi ha d’altres amb més referents històrics. O d’altres que es formen a partir del teu petit territori on vius… Amb tot això vas construint… I clar, cadascú, cada individu, sent més propers uns referents. O els assimila millor. Els considera més propis que no pas altres. I això és normal. La identitat, doncs, és variada i plural. Perquè dins la identitat hi pot haver contradiccions i enfrontaments. Hi pot haver guerres civils…”.
Per contra, la història per a Riquer és molt més senzilla: “La història és una altra cosa. La història és la construcció que fan els historiadors professionals sobre el passat, que es basa en documents i en proves fefaents, comprovables i revisables”. La història, per tant, seria més científica; és a dir, més empírica. Tot i que això peca d’optimisme, perquè es diu sovint que n’hi ha dues, d’històries, la dels vençuts –que sovint ni arriba a aquesta categoria– i la dels vencedors. Quina és ara mateix la història d’Occitània? N’hi ha?
Per aclarir-nos –o envescar-nos– més, podríem mirar de distingir entre identitats internes i identitats externes. Una identitat interna seria aquella que divideix els individus d’un mateix col·lectiu nacional per criteris estrictament ideològics. La identitat espanyola interna –les identitats internes espanyoles–, doncs, seria aquella que podria enfrontar liberals i conservadors o republicans i monàrquics. La que ha arribat a provocar un rosari de guerres civils a l’Espanya del segle XIX i la del XX.
Identitat externa podria ser, per exemple, la que contrasta els espanyols amb els francesos. En aquests contrasts –sovint, enfrontaments– els matisos interns es dilueixen. Todos a una, como Fuenteovejuna. Un altre exemple d’identitats externes enfrontades es pot apreciar en la pugna entre els espanyols que consideren la catalana com una variant regional i els catalans que consideren la pròpia una identitat nacional.
Hi hauria, també i per tant, una identitat catalana submisa –que accepta el fet regional català com a propi i complementari del nacional espanyol– i una altra d’ambiciosa, que la considera en peu d’igualtat –enfrontada, si cal– amb l’espanyola i amb altres identitats nacionals externes.
Sobre aquestes bases, que poden ser tan discutibles i tan discutides com qualssevol altres, podem entrar en el vell debat del vesper identitari català, que sempre és cantellut. Podem fer-ho amb un exemple concret. Què diuen les bases del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes? Aquest guardó va ser instituït per Òmnium Cultural, a proposta de la seva Junta Consultiva, l’any 1969. La junta d’Òmnium sabia –tot i que no podia explicitar-ho públicament– que el Premi d’Honor s’atorgava a un escriptor o escriptora que, amb la seua obra, hagués treballat per la identitat catalana, pel fet nacional català, que en aquell moment no es podia proclamar ni reivindicar públicament.
Les bases, literalment, especificaven: “El Premi d’Honor és atorgat a una persona que per la seva obra literària o científica en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans. Qualsevol candidat haurà de ser una figura reconeguda per alguns sectors de la cultura catalana. La seva obra ha d’haver assolit una maduresa i ha d’haver estat publicada”.
Amb aquestes premisses publicades i explicitades, el Premi d’Honor hauria d’haver estat concedit, per aclamació, unanimitat, joia i alegria, a Josep Pla. Si el jurat no ho va voler considerat mai, és perquè, al seu parer, Pla havia col·laborat amb el règim franquista. Malgrat la importància enorme, la transcendència absoluta de la seua obra literària, l’escriptor de Palafrugell militava en les files de l’altra identitat.
Molt bé. O molt malament, perquè aquesta percepció ausades que ha estat qüestionada després. I què diuen les bases que regulen la concessió de les Creus de Sant Jordi?: “Es crea la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya per distingir les persones naturals o jurídiques que, per llurs mèrits, s’hagin destacat pels serveis prestats a Catalunya en la tasca de defensa de la seva identitat i de restauració de la seva personalitat o més generalment en el pla cívic i cultural”.
Si les bases de les Creus s’hagueren tallat en la paraula “personalitat”, aquest guardó enguany no hauria d’haver estat concedit ni a Loles León, ni a Javier Moll, ni a Rosa Maria Calaf, ni a José Creuheras. Aquestes quatre personalitats no han destacat gens per defensar la identitat o restaurar la personalitat de Catalunya. Si s’entén el concepte “identitat” amb un sentit ambiciós i no submís nacionalment. Si se l’entén sense supeditacions a una altra identitat que es pretén superior. I no passa res. Hi ha altres guardons que concedeix també la Generalitat que reconeixen tasques o trajectòries cíviques i culturals sense aquest compromís.
Però resulta que les bases determinen explícitament que el guardó es pot concedir “més generalment en el pla cívic i cultural”. Ai!És a dir, que, d’acord amb aquesta segona premissa, aquests quatre guardonats poden ser-ne perfectament mereixedors. Els qui protesten que demanen la modificació de les bases. Encara ens passa poc.
