Migracions globals i capitalisme: comprendre les causes
El creixent debat públic sobre les migracions exigeix una mirada més holística, política i humanitària del fenomen, i no només una anàlisi parcial de les seues conseqüències. Les onades de persones migrants no responen ni al “gran desplaçament” ni a conspiracions desnacionalitzadores, tot i que determinats practiques colonials —com ara l’espanyolisme— han instrumentalitzat sovint els fluxos migratoris per alimentar conflictes lingüístics, identitaris i divisió social.
Les migracions internacionals són consubstancials al sistema capitalista global: el moviment internacional de capitals determina on es demanda força de treball i condiciona decisivament els fluxos humans. Qui pretenga limitar o contrarestar els efectes les migracions sense abordar aquestes dinàmiques estructurals apunta al lloc equivocat.
El nombre de migrants al món gairebé s’ha duplicat en els darrers trenta-cinc anys, fins a arribar als 304 milions el 2024 (3,7% de la població mundial). Aquesta realitat reflecteix desigualtats globals profundes i un subdesenvolupament imposat al Sud Global, en un context de capital cada vegada més concentrat i centralitzat. Segons l’OIM, almenys 33.220 persones han mort o desaparegut al Mediterrani des de 2014; moltes més moren cada any travessant el Sàhara, lluny de les càmeres europees. Per a moltes persones, Europa no és per si mateix el destí final sinó una etapa en la lluita per la simple supervivència, siga on siga.
La guerra cultural i policial contra els pobles
Davant aquesta realitat estructural, els Estats del Nord han desplegat una autèntica guerra cultural, policial i militar, amb matisos d’intensitat depenent de la gestió o el “tempus” polític. L’objectiu final no són només les persones migrants, sinó el conjunt de les classes treballadores i populars. Les polítiques de por i criminalització construeixen enemics interns i legitimen mecanismes repressius que erosionen drets col·lectius i reforcen la disciplina social.
Episodis de violència extrema als Estats Units —com els assassinats policials de Renee Nicole i Alex Pretti vinculats a la repressió migratòria— i pràctiques com la detenció de menors molt menuts utilitzats com a mecanisme de pressió no són accidents puntuals, sinó expressions estructurals d’un sistema que cada dia s’orienta més i més a expandir la por, el control social i la normalització de la violència institucional.
En aquesta guerra cultural és de molta importància combatre determinades mentides àmpliament difoses com la “teoria del gran reemplaçament” o que les persones immigrants són una càrrega per als serveis públics. En aquest estudi el científic Roger Guimerà demostra que “és fals que els immigrants siguen una càrrega per als serveis públics”. Si els serveis socials estan saturats els motius cal cercar-los en les polítiques privatitzadores i en la falta de potència de les polítiques públiques.
ICE, PEMA i la frontera desplaçada
Als Estats Units, l’ICE simbolitza aquest model: detencions sense ordre judicial, deportacions exprés, centres opacs en tercers països i matonisme policial sistèmic. Aquestes pràctiques no només afecten les persones migrants; funcionen com a banc de proves per a mecanismes que poden estendre’s a altres col·lectius considerats dissidents i expandir-se, com una taca d’oli, al conjunt de la societat, normalitzant l’estat d’excepció permanent.
Aquest model no és exclusiu de cap administració concreta ni una excepció nord-americana o trumpista; és una tendència sistèmica de l’imperialisme en crisi que altres regions del món ja observen i adapten a les seues pròpies “necessitats” polítiques i institucionals.
La Unió Europea avança en la mateixa direcció a través del Pacte Europeu de Migració i Asil (PEMA), amb entrada en vigor prevista el 2026. Procediments accelerats, retorns exprés i detencions administratives formen part d’un model centrat en el control preventiu. L’element clau és la “frontera desplaçada”: externalitzar el control de les fronteres cap a Albània, Mauritània, Senegal, Tunísia o països del Sahel mitjançant finançament europeu i supervisió tècnica i policial.
Aquests centres de filtratge funcionen com a espais de privació de llibertat de facto i de vulneració sistemàtica de drets humans, mentre la UE evita assumir responsabilitats directes pels abusos que s’hi produeixen. El resultat és una arquitectura de control que trasllada la frontera més enllà del territori europeu i dilueix la responsabilitat política davant l’opinió pública.
Precarització laboral i atac estructural a la classe treballadora
El control migratori no és només una política fronterera: és una eina de gestió neoliberal del treball i de reproducció i amplificació de les desigualtats socials. L’atac contra les persones migrants esdevé així un atac indirecte però efectiu contra el conjunt de les classes populars, sotmeses a una competència forçada i a un deteriorament progressiu dels estàndards socials.
La vulnerabilitat de les persones nouvingudes esdevé així en un mecanisme estructural de precarització que ens afecta globalment. En sectors com l’agricultura intensiva, la construcció, la logística o els serveis, la mà d’obra migrant és utilitzada per pressionar a la baixa els salaris i condicions laborals. Aquest mecanisme debilita la negociació col·lectiva, erosiona drets sindicals i generalitza la precarietat.
Espanya exemplifica la contradicció europea. D’una banda, anuncia regularitzacions massives que reconeixen la contribució laboral, social i econòmica de les persones migrants; de l’altra, no reconeix el dret de ciutadania i participa activament en el PEMA i en l’externalització de fronteres cap a l’Àfrica Occidental. Aquest doble discurs combina necessitats empresarials i gestos progressistes interns amb polítiques externes que reforcen la vulnerabilitat i proporcionen el combustible discursiu perfecte per al creixement de les extremes dretes.
Resposta social desigual: mobilització als EUA, feblesa a Europa
Als Estats Units, s’han generalitzat les xarxes de suport mutu i les organitzacions civils i polítiques solidàries, implicant a comunitats religioses i sindicats que han impulsat les mobilitzacions i construït resistències reals: han frenat deportacions, visibilitzats abusos i creat aliances àmplies contra l’ICE. A Europa, en canvi, la resposta continua sent fragmentada i insuficient. Les mobilitzacions contra el PEMA no han aconseguit generar una oposició social capaç de frenar la deriva securitària ni de construir un relat alternatiu hegemònic.
Centres opacs com els CIE,s, filtratge previ en tercers països, retorns exprés i control tecnològic sobre rutes i persones ja formen part de l’arquitectura europea emergent. Si no hi ha una resposta coordinada, la suspensió de drets pot convertir-se en pràctica quotidiana. Les persones migrants són ara la primera línia d’aquest experiment repressiu, però no l’única: els mecanismes assajats poden aplicar-se després a altres sectors socials i al conjunt de la població, com ja es va viure a Catalunya per mirar de frenar el procés independentista, i al País Valencià per a frenar la defensa del territori i la cultura pròpia.
La política migratòria és també una qüestió de control econòmic i polític global. El capital, mitjançant els Estats del Nord, utilitza el control dels fluxos per gestionar poblacions, fer xantatge als països emissors, disciplinar el treball i legitimar polítiques de la por. En aquest context, experiències de sobiranisme cívic i inclusiu —com el cicle de mobilització independentista català entre 2007 i 2017— van demostrar que és possible vincular drets socials, democràcia i projecte nacional. Cal afegir que el fet que un projecte nacional siga cívic i inclusiu no ha de suposar que no prioritze els elements d’identitat culturals pròpies. La reacció estatal posterior va incloure estratègies de divisió social que instrumentalitzaren també el debat migratori per fragmentar consensos i debilitar projectes transformadors.
Conclusió: la batalla pels drets és la batalla per la democràcia
Defensar els drets de les persones migrants no és una qüestió humanitària accessòria: és una lluita central per la democràcia, els drets laborals i la cohesió nacional i social. Solidaritat activa, empatia, mobilització i coordinació internacional són imprescindibles per a frenar la replicació europea del model ICE i evitar que l’autoritarisme aplicat a un col·lectiu es convertisca en norma general contra el nostre poble.
