És la pregunta que sobrevola el país. La que fa perdre la son als jutges revoltats, als Mossos ansiosos de demostrar que són lleialíssima policia judicial, als paramilitars i als espies, a l’estat major de la premsa colpista madrilenya… És el mal de ventre del Pedro, la Marta, el Salvador, l’Oriol… És el gra al cul del Borbó en ple desè aniversari, afalagat per un exèrcit de pilotes cortesans. És la gran qüestió que també neguitejava el Pere i el va portar a estavellar-se, abans del seu pas cap al costat… o és enrere? O potser té al cap una bonica pirueta o alguna acrobàcia creativa?
La pregunta sense resposta, de moment. I si ell torna, què?
«Ell» és Puigdemont, clar. Què farà el Carles? I què pot passar? I si no torna? Empès per la història i per la persecució a un paper que li ve una mica gran, però convertit indubtablement en el símbol (més que el líder) de molta gent i moltes coses contradictòries al mateix temps. Agradi més o menys, provoqui orgasmes o urticària, Puigdemont és la clau i pot tenir la clau. Ell, no Junts. Quan decideixi si vol ser líder de país o de partit… o senzillament tornar i salvar els mobles.
Hi ha poques pistes. Josep Rull, el tot just estrenat i brillant president del Parlament (que no s’hi estarà gaire, si es beuen l’enteniment i tornen a llançar els daus), diu que sí, que tornarà per a la investidura, que el Carles és un home molt puntual i complidor… Si hi ha investidura, clar. Si no… Ves a saber amb quins jocs de mans ens distrauran.
Però podem dibuixar alguns escenaris raonables…
Un bon dia se’ns apareix Puigdemont… Els Mossos el detenen, amb educació però amb un entusiasme (professional, clar) difícil de dissimular. Els jutges colpistes el volen enviar a presó una estona o uns dies: la foto històrica serà una humiliació més que suficient per justificar la cacera de tants anys i tant d’odi. Però també pot passar que hi hagi una reacció ciutadana. Que es bloquegi la seva detenció. Que es paralitzi el país. Que ens agafi un atac col·lectiu i massiu de dignitat i de fermesa. L’hàgim votat o no. Ens faci el pes o no. Si el trepitgen, ens trepitgen, i ja n’hi ha prou… No hi haurà suficients piolins ni Mossos espanyolistes per aturar una cosa així.
I després ja podem anar a segones, terceres eleccions o les que vulguin. Un nou tsunami està servit i aquest país deixa d’estar agenollat per posar-se dempeus i plantar cara, que ja va essent hora. Ens deixem de romanços i manies partidistes: tots a una i ja ens traurem els ulls demà passat. I si no, ens rendim i a fer punyetes. O caixa o faixa.
És una fantasia? Una ucronia? Qui sap. Aquí s’acabarien els escenaris mínimament raonables i començaria la incertesa més absoluta. També s’acabarien la submissió, la rendició. A partir d’aquí, tot és possible. O no, si no aprenem mai a rematar les jugades i a pagar-ne el preu.
El retorn només pot ser la bomba atòmica o un petard mullat. Però, si arriba el dia, cosa que no està gens clara, és el final del somni gris d’un president de la Generalitat de perfil baix, que sigui el delegat regional de la central de Madrid.
Més enllà del soroll i l’espectacle del partidisme acarnissat que es pensa que els ciutadans són ninotets que poden fer bellugar al seu caprici. Més enllà de les legítimes preferències de cadascú, el joc és tan simple com vertiginós: no poden guanyar al mateix temps el Carles, el Pedro, l’Oriol, el Salvador, el Borbó, el duo Marchena&Llarena…
Som a prop del final de la partida i de totes les trampes, de totes les parts, iniciada el 2009, embarrancada el 2017, mig ofegada, traïda i incerta fins al 2024… i ara pendent d’un desenllaç que obrirà pas a nous jocs, noves regles i nous jugadors, no per força millors. L’únic que cal veure encara és si permetrem que aquesta partida la perdi Catalunya. I no, no els que parlen sempre en nom de Catalunya, quan només actuen per a ells i els seus partits.
La següent partida, si n’hi torna a haver, no serà fins d’aquí a molts anys. I no està gens clar que aleshores hi hagi un jugador que porti per nom Catalunya. Tot depèn d’una resposta: si ell torna, què? I Catalunya, què?
