Hi havia un acudit que corria fa alguns anys per cercles més o menys sentidament catalanistes i burletes que venia a dir -amargament- que, si els catalans foren negres, votarien Ku Klux Klan. La pregunta pot ser més anguniosa, més macabra, encara: I què votarien els valencians? David Duke!
Una de les frases més cèlebres en aquest sentit, atribuïda al comte-duc d’Olivares, sentencia: “Tenemos a los valencianos por más muelles”. Presa al peu de la lletra, la màxima enganya, perquè la hiena cortesana no es referia exactament “a los valencianos”, sinó als tres braços representants seus a les corts que Felip IV, actuant a contrafur, havia convocat el 1626 a Montsó, fora del regne, per arranar-los. Una humiliació premeditada i apamada.
Va ser davant la delegació valenciana, que va anar a presentar-li’n protesta formal, on el comte-duc la va amollar. Els membres que en formaven part l’empomaren -la frase- i se l’embeinaren. I a les Corts de Montsó els representants valencians en van engaltar de més grosses, fins a punt que un humil cronista eclesiàstic del moment, Jeroni Porcar, beneficiat de la parròquia de Sant Martí a València, va escriure al seu dietari: “Divendres a 8 de maig de 1628 al matí lo Senyor rey tingué el solio a les desdichades corts de Monçó als malaventurats i molts i temerosos i amedrentats valencians […] gran desgracia de desdichades corts per als molls valencians”.
Porcar repeteix en diverses ocasions a partir d’aquell moment dos epítets agres referits als seus compatriotes d’alt rang: “molls” i “folls”. El primer, que amb el temps ha fet fortuna escrita, va ser una cessió gratuïta de Gaspar de Guzmán y Pimentel, el comte-duc d’Olivares, que va exemplificar amb arrogància un dels primers i més cruels desdenys col·lectius referits als valencians de què es té notícia.
Es referien, l’un i l’altre, el comte-duc i el capellà, als membres dels tres braços que llavors componien les corts valencianes: reial -les ciutats-, militar -els nobles- i eclesiàstic. Arran de la primera Germania, tres estaments vinclats davant el poder del monarca i, a poc a poc, del tot castellanitzats. Els que no en formaven part -allò que en deien el poble o la plebs, urbà o rural- eren una altra cosa. Molt més inquieta, com donen fe la primera i la segona germanies, la guerra de Successió o els registres de les algarades encadenades que van somoure regne i ciutat de València fins al mateix segle XX.
Però l’exemple de dalt es veu que s’encomana als de baix. S’enrama com l’oli. I d’aquells “molls”, doncs, els “folls” actuals. No s’entén, si no és des d’aquesta blanura, allargada, escampada a tots els estaments socials i reforçada amb el pas dels segles, la reacció derivada de l’actuació del president Carlos Mazón i el seu govern arran de la DANA del 29 d’octubre. Una actuació que es pot qualificar d’homicida -tan involuntària com es vulga-, perquè la inconsciència i la insolvència governamentals van impedir desplegar les mesures que haurien pogut evitar gran part de les víctimes.
Hi ha hagut protestes i manifestacions. Per primera vegada el país sencer, de nord a sud, s’ha articulat en la ira. D’Alacant i Elx fins a la Plana, amb més o menys vigor. “Cosa mai vista a València”, com solia repetir el mateix cronista Porcar. Però una cosa és blat i una altra dacsa. Les manifestacions, per aquests rodals, en la història recent només han esquallat l’esquerra. La dreta valenciana les dribla com una anguila. Desenes de milers de persones han anat desgranant la protesta a València, però el president de la Generalitat les ha esquivades, ha atribuït la maniobra a l’esquerra i es manté recte com un fus. I els manifestants són cada vegada menys copiosos.
I les enquestes? Ai, les enquestes! Una recopilació sàdica de les que s’han publicat després de la DANA expressa una intenció de vot inquietant. Per empreses: Socialdata: PSPV-PSOE, 30; Compromís, 20; PP, 29 i VOX, 20. Sigma Dos: PSPV-PSOE, 29; Compromís, 21; PP, 29 i VOX, 20. 40db: PSPV-PSOE, 32; Compromís, 17; PP, 35 i VOX, 15. Panell Electomanía: Botànic, 50/51 i CEDA, 48/49. Live: PSPV-PSOE, 26; Compromís, 24, PP, 26 i VOX, 23.
És a dir, hi ha un tènue gir a l’esquerra i el nacionalisme valencià, que se salda, per ara, en un empat tècnic. Després de tot el que ha passat, de tota la pedra que ha caigut i d’una incompetència que només ha inquietat un percentatge insuficient de votants. Carlos Mazón n’és conscient i aguanta. Feijóo li fa costat perquè sap que la DANA és una circumstància efímera en algunes voluntats. Si els populars governen a Espanya, abocaran sobre el territori una allau de gesticulacions i pantomima. Feijóo farà exactament la mona i encara és capaç d’arramassar més indecisos. Conclusió lògica i inaudita: Mazón pot tornar a guanyar. Folls i molls valencians. Pare Porcar, no torne! No en tindrà prou parant un cabàs.
