A Madrid, el que més importa del resultat de les eleccions catalanes és saber si Puigdemont retirarà o no el suport a Pedro Sánchez al Congrés dels Diputats, una retirada que, pensa gairebé tothom, comportaria l’immediat avançament de les eleccions generals. Mai ha sigut tan dependent la política nacional de la política catalana, mai Puigdemont, l’home que ha copat més titulars a les pàgines polítiques els últims anys, ha sigut objecte de tantes especulacions, més o menys angoixades, a Madrid: es retirarà de la política, seguint els passos de Pere Aragonès i, fins a cert punt, de Junqueras, completant una total renovació a l’estructura independentista? És aviat per dir-ho, potser. Si se’n va, consumirà el seu palès distanciament de Pedro Sánchez, retirant-li el seu suport a les Corts? I aleshores què fa Sánchez? Eleccions perquè les guanyi Feijóo? Tranquils, no correm tant.
Els cenacles i mentideros capitalins treuen fum: ja gairebé ningú pensa en les europees com unes eleccions importants, sinó només significatives. L’important és això, saber què farà Puigdemont en el moment que comprovi que no podrà, llevat d’un miracle, arribar novament a la presidència de la Generalitat. La crisi total a Esquerra Republicana de Catalunya fa encara més difícil saber si la formació republicana, que ha entrat en plena interinitat, mantindrà la seva tesi inicial de no donar suport, ni tan sols abstenint-se, a la investidura de Salvador Illa. I, per descomptat, hi ha pocs indicis per pensar que donaria suport a un intent d’investidura de Puigdemont, intent que sembla que està abocat al fracàs des d’ara mateix.
Aleshores, si no hi hagués investidura d’Illa –que és una cosa per la qual la Moncloa lluitarà amb totes les seves forces: no creguin els qui, com Feijóo, diuen que Sánchez acabaria donant suport a Puigdemont—i es repetissin les eleccions, totes les apostes coincideixen a pensar que Sánchez planejaria fer coincidir la convocatòria de noves eleccions catalanes –es convocarien el 25 d’agost– amb l’avançament de les legislatives [espanyoles]. Amb això tindríem la doble confrontació electoral, la nacional i la catalana, al voltant del tercer cap de setmana d’octubre. I asseguren que Sánchez, incansable, espera guanyar-les totes dues.
Perquè el que expliquen viatgers a la Moncloa és que Sánchez, que es mostra aquests dies especialment impenetrable fins i tot amb els seus més propers, ja ha assumit que a aquest pas no podrà concloure amb normalitat la legislatura, perllongant-la fins al 2027, ni més ni menys; impensable amb aquest desgast i tanta agitació. Així que sembla que els saberuts que assessoren el president comencen a donar voltes a un calendari que no pot ser més mogut: aprovació de la llei d’amnistia -pel que valgui a hores d’ara-, eleccions europees, constitució de la Mesa del Parlament, consultes per a la investidura catalana… Tot estarà relacionat, tot pesarà sobre l’acció futura del govern central, ara, és clar, alentida per les circumstàncies de la boja política interna que ens devora.
La resta, com queda la configuració futura de l’Estat després de la relativa patacada que han patit els independentistes, o sobre quins paràmetres s’enfocarà la negociació entre el govern central i el govern molt provisional de Catalunya, o quin és el futur de l’independentisme organitzat i tantes altres qüestions, és una cosa que, curiosament, amb prou feines es debat a Madrid, on tot es limita al joc de trons: si Sánchez es queda o se’n va i, en aquest últim cas, quan. I si Feijóo serà capaç, amb unes eleccions, és clar, de substituir-lo. Això és tot.
Penso que alguna cosa molt profunda ha canviat després de les eleccions d’aquest 12 de maig, però sospito que els principals responsables de la política nacional, començant per Sánchez i Feijóo, estan tan ocupats en les pugnes pel poder que es mostren incapaços de bussejar fins a les profunditats a la recerca de noves tàctiques i, sobretot, de noves estratègies, que fan bona falta. Perquè el model, ho veiem elecció rere elecció –quantes més caldran per comprovar-ho?–, ja està esgotat.
