Una vegada més, Pedro Sánchez se n’ha sortit i ha aconseguit dos premis en la mateixa rifa. D’un costat, ha estat investit president del govern espanyol sense haver guanyat les eleccions. I això ho ha fet, descarat, per primera vegada en la curta etapa més o menys democràtica recent. De l’altre, ha tancat un govern amb operaris fidels i excloent-ne les ministres d’Unides Podem, que tanta faena li van donar durant la passada legislatura. Ja pot bramar la dreta i l’extrema dreta espanyoles -valga la redundància-, que les penes sense pa són més agres.
Les càbales que se n’han derivat a Madrid –que s’han derivat de la composició del nou govern– són totes coincidents: un nucli dur, liderat sense fissures pel president, que mirarà de resistir l’orquestra –o banda– de la dreta i de negociar alhora amb l’independentisme català per no perdre tots els llençols en la primera bugada. Pedro Sánchez en sap, de negociar. I això ben bé que ho sap Esquerra Republicana, que, per molt que s’hi encabote, la passada legislatura va haver de suportar el desgast d’uns resultats ben magres en cada acord.
Les incògnites, les incerteses i les contradiccions s’encadenen, perquè ara Sánchez haurà de fer exactament això: frenar una ofensiva que incorpora quasi tots els poders de l’Estat mentre s’escalden amb la llei d’amnistia i acontentar els independentistes de Junts i Esquerra, que competeixen l’un contra l’altre per mostrar a la parròquia un trofeu més important. Tot això no és gens fàcil de combinar, encara que l’actual líder del PSOE és capaç de lligar amb llima un allioli.
Des d’aquesta part del món estant una de les novetats que més ha cridat l’atenció del nou govern de Pedro Sánchez és l’exclusió de qualsevol veu potent del PSC. Jordi Hereu n’és excepció i anècdota. L’exalcalde de Barcelona no brilla precisament per ser un home d’aparell resolutiu en moments dramàtics. Va fer sort quan va prometre el càrrec de ministre d’una tirada i sense entortolligar-se.
Diuen els experts i els sondejos que poden ser els socialistes catalans els qui més profit electoral traguen del pacte entre Junts i el PSOE. Podria ser. D’entrada, però, en un moment de màxima dificultat per aclarir-se amb l’independentisme català, Sánchez n’ha prescindit. No hi compta. Va delegar la negociació amb Junts en un dels seus llanterners més eficaços, Santos Cerdán, i ara s’ha parapetat amb el nou ministre Jesús Bolaños per mirar d’acontentar o almenys contenir la gent de Puigdemont. Cap socialista català, però, ha estat triat en aquesta nova etapa per lidiar Esquerra i Junts. I això no ho deuen haver decidit ells.
Aclarida la prèvia, el primer I ara, què? del nou moment en el cas de Pedro Sánchez és una obvietat. Ara, a veure-les venir i a empomar-les d’una en una. Sánchez vol manar i manarà. Contra el vent i contra la reacció. Es pot governar quatre anys sense aprovar una llei que no siga per decret i amb pressuposts prorrogats? Pedro Sánchez n’és capaç. Almenys ho intentarà i s’hi juga molt.
El segon I ara, què? correspon a l’independentisme català. Potser Esquerra ho té més clar, però ves a saber si més fàcil. Pere Aragonès pretendrà allargar la legislatura fins al remat. Perquè les enquestes no li són gens partidàries i com més les puga retardar, millor. Millor per a ell. Diuen els sondeigs actuals que el PSC augmenta molts diputats i en trauria deu als republicans, i que l’independentisme ara ja no faria la majoria absoluta.
No sé sap exactament quina estratègia pretén desplegar el president Aragonès, però, siga la que siga, tot, menys convocar unes eleccions que perdria. Aquesta és l’estratègia d’Esquerra. Més ben dit, aquesta és l’estratègia de Pere Aragonès. Ben segur que Oriol Junqueras en té una altra, que no pretén desbancar l’actual president com a candidat abans de les pròximes eleccions. Els plats trencats, que els pague un altre. Des del poder, Esquerra només aspira a mantenir-lo, però no l’encerta a determinar-ne el com. Per ara, allargar és vèncer.
Pel que fa a Junts, el seu I ara, què? només pretén superar l’acord amb Pedro Sánchez. Mantenir-lo és com besar una boa. Carles Puigdemont no ha pogut evitar investir el president espanyol, però sap que això li pot passar una amarga factura perquè el deixa en evidència davant una part dels seus votants. Puigdemont no li ha perdut la fe, perquè no li l’ha tinguda mai. S’hi ha vist obligat i ni tan sols deu creure que l’amnistia promesa pagarà la pena. Al contrari d’Esquerra, el líder de Junts només aspira a no allargar un suport en què no creu.
Que es desenganyen els sensats. L’independentisme no recuperarà la unitat, per molt falsa que va ser ni per molt que el president de la Generalitat hi apel·le sense gaire fe. La pregunta I ara, què? aplicada a l’independentisme en conjunt té una resposta amarga: I ara, res. Els que volen desplaçar i substituir els tres partits independentistes amb representació parlamentària actual ni tan sols han traçat una alternativa plausible. La quarta, la cinquena i la sisena llista són per ara com els seus números homòlegs a la baralla. O no hi són o no serveixen. I ara, què? I ara, res.
