La majoria abrasiva de Partit Popular i Vox ha abolit a les Corts valencianes el premi que portava el nom de Guillem Agulló i que es lliurava cada 25 d’Abril a persones i entitats que destaquen en la lluita contra els delictes d’odi. La decisió els defineix i és lògica. Per què han combatre aquesta mena de delictes els que viuen de l’odi i en l’odi? Cap escurçó es torna contra el seu verí.
A part el sentit del guardó derogat, el nom i la data també els esmussa, al PP i a Vox. Guillem Agulló va ser assassinat per un neonazi, Pedro Cuevas, amb el qual s’identifiquen molts dirigents d’aquests dos partits. Cuevas els va fer la faena, el fiscal va afinar la pena i el jutge va imposar una broma macabra com a sentència i condemna. Al cap de pocs anys, l’assassí es va tornar a presentar a unes eleccions municipals en una llista carregada d’odi. Va canviar el punyal per l’acta de regidor. Si els abolidors del premi s’identifiquen amb l’agressor, l’agredit els deu fer ois. No té cap sentit premiar-lo.
Pel que fa a la data, tots ells haurien de commemorar el 25 d’Abril -batalla d’Almansa-, perquè va ser llavors quan van prendre peu els seus odis, però, a més de bèsties, són burros -valga la redundància-, i no ho fan perquè es deuen creure que això del 25 és una xifra satànica i no el seu punt de partida més efectiu.
El nom de Guillem Agulló ha quedat marcat en la consciència col·lectiva de molts valencians com un dels punts àlgids del fracàs d’allò que els més innocents -o els més canalles- van voler definit com a “Transició.” Transició, de què? Cap a on? Al País Valencià, de les pistoles als punys, perquè després de la mort allargada del dictador l’extrema dreta va continuar marcant persones i col·lectius contra els quals ha actuat amb una impunitat total. Amb la complicitat de policies i jutges.
Algun periodista arriscat hauria de fer un documental sobre l’actuació i les amistats de l’empresari José Luis Roberto, àlies el Coixo, que mai ha amagat ni ideologia, ni heroïcitats, ni negocis. Però això li costaria un disgust processal, perquè Roberto no en perdona ni una, i ni reporters ni mitjans se la volen jugar per acabar com Mónica Oltra. El problema no és el Coixo, sinó la piràmide o artefacte policial i judicial que li riu gràcies i querelles.
Coincidint amb la data de l’anunci de l’anul·lació del premi, els hereus de Pedro Cuevas han tornat a actuar. En l’inici de les festes de la Magdalena de Castelló un batalló de la mort va irrompre al casal de l’associació antifeixista La Cosa Nostra com el caval de Queipo de Llano. Armats amb barres de ferro i bats de beisbol, van arrasar tot allò que trobaven de pas fins que la reacció dels agredits els va fer retirar-se’n. Al darrere es van deixar diversos ferits, un dels quals va acabar a la UCI.
L’atac a La Cosa Nostra és de manual. De manual valencià, on no hi ha casualitats i tot són complicitats. No és casualitat que l’actual regidor de Seguretat i Urgències -quina seguretat?, quines urgències?- i candidat de la llista municipal de Vox per Castelló siga Antonio Ortolá, home de conviccions segures i membre de l’Opus.
No és casualitat que el mateix Hortolà es fera fotografiar durant la campanya electoral davant el local de La Cosa Nostra, que va assenyalar com una ruda a desbrossar.
No és casualitat que alguns dels agredits reconegueren entre els agressors membres dels Frente Orellut -els seguidors ultres del club de futbol local-, amb els quals, enmig de bufandes, pancartes i crits tribals, també es va deixar fotografiar fa poc Hortalà. Pel que es veu, tot comença i tot acaba en un mateix.
No és causalitat que la policia municipal només apareguera al final de l’agressió i per assegurar-se que els jóvens bàrbars se’n podien retirar en esquadres ordenades.
No és casualitat el to de les apreciacions de la guàrdia urbana, que ha titllat l’agressió d’“enfrontament”.
No és casualitat com ha donat la notícia la premsa habitual. En concret i perquè els encara motivats davant segons quins miratges desperten d’una vegada, la SER ho va interpretar així, traduït de l’original castellà: “Segons apunten testimonis del succés a aquesta emissora, tot s’hauria originat en una trifulga entre ultres radicals del CD Castelló”.
No és casualitat, finalment, que aquesta nova “investigació”, a càrrec de la Policia Nacional, siga lenta d’ofici i que per ara no hi haja cap detingut.
Al País Valencià no hi ha casualitats, només complicitats.
Només una ment extremadament malvada s’atreviria a fer comparacions entre l’actuació policial i judicial espanyola contra l’independentisme català o davant el feixisme espanyol. Mentre Manuel García-Castellón acusa de terrorisme els hipotètics impulsors de Tsunami Democràtic, España 2000 gaudeix d’una salut judicial que tira de tos. Mai cap magistrat ni cap magistratura ha iniciat una investigació per esbrinar a què es dediquen aquests ciutadans exemplars després de l’any iniciàtic 2000.
L’única vegada que els ressorts presumptament democràtics i aparentment caçaterroristes espanyols s’han activat contra les bandes neofranquistes va ser arran de la descarada agressió que van patir a València els convocats a la manifestació del 9 d’Octubre de 2017. Allà van ser atacades autoritats electes i ses senyories togades degueren pensar que potser havien de fer algun gest i obrir algun expedient. Ara diuen que hi haurà sentència, pactada amb la fiscalia no cal dir-ho, no siga que algú prenga més mal del necessari.
L’independentisme abatut per la força de l’estat proclama: “Ho tornarem a fer”. Per ara, però, ningú no fa res perquè ja sabem com les gasta una corona o un estat que han perpetrat l’escarment de la discrepància des que es van constituir com a tals. Els que ho tornen a fer, una vegada i una altra, són els seus patriotes. Els d’aquella corona i aquest estat. Perquè saben que els tenien i els tenen sempre al darrere.
