Fa unes setmanes es va celebrar amb entusiasme un article de VilaWeb sobre la crisi demogràfica global. Emparat en una sèrie de dades macroconòmiques i de polítiques públiques, reflectia aquella mena d’objectivitat mandrosa que genera pau d’esperit a aquells que consideren que cal combatre l’extrema dreta en el seu camp. És una mandra justificada, perquè l’extrema dreta ha mogut tant el tauler (els partits del sistema ho han posat en safata), que el marge de maniobra dels articulistes avui dia per escriure sobre el que han posat en agenda sense que se’ls defenestri per simpatitzar amb ells o amb l’statu quo (amb fatxes o amb wokes) és molt estret.
Però precisament per això la valentia no està a tractar la baixa natalitat com qui desvetlla un tabú, perquè aleshores implícitament se la relaciona amb la immigració, i no és cert que portem més immigrants perquè tenim pocs fills, ja que caldria una explosió demogràfica sense precedents per cobrir els llocs de treball que l’estafa piramidal que és el nostre model econòmic basat en mà d’obra barata necessita. Ni ho està a tractar la baixa natalitat com si fos un problema només de les dones, com fa l’article quan enumera que hi ha cada cop més dones que viuen soles, més dones que no toleren abusos, més dones que prioritzen la seva carrera professional. L’article presenta aquestes dades com si fossin fenòmens naturals que no requereixen explicació, donant per fet que és normal que siguin les dones (i no els homes) les que hagin de triar entre maternitat i realització professional. Però aquesta mateixa naturalització del dilema és part del problema que les polítiques públiques no són capaces encara revertir.
Justament això últim és el que assenyala la feblesa de l’article. Si, després de totes les raons que apunten a la davallada de la natalitat, diem que les polítiques públiques que incideixen precisament en aquestes variables no funcionen, potser és que n’estem ometent una de molt important: la clivella de gènere. Després de dècades i segles en què el paper d’homes i dones a la societat estava perfectament delimitat, avui dia, tot el que podien aportar els homes a les dones, a banda de l’esperma per tenir fills, ho poden obtenir per elles mateixes. En canvi, continuen pitjor pagades que els homes, i la conciliació acaba essent un mite: dades que no apareixen en aquest article recorden que elles continuen duent el pes de les tasques domèstiques i de les cures familiars, i en general la càrrega mental de tot plegat, mentre els homes executen, com a molt, les necessitats que elles s’encarreguen de detectar. També sabem que els homes s’emancipen més tard dels pares que les dones (que és un dels factors que millor expliquen el grau de maduresa de les persones i les expectatives en les relacions), que s’ocupen molt menys de l’educació dels fills o que van molt menys al psicòleg. Només per dir-ne algunes.
El problema de fons, doncs, és que aquesta transformació ha estat profundament asimètrica. És el que molts obvien quan parlen amb hostilitat de feminisme: l’aspiració de viure igual que els homes. Les dones han ampliat dràsticament els seus rols socials (han entrat al mercat laboral, han accedit a l’educació superior, han guanyat autonomia econòmica) però els homes no han ampliat els seus en la direcció inversa. El rol dels homes continua definint-se prioritàriament per l’èxit professional i la provisió econòmica, mentre que la implicació en les cures i la gestió domèstica es percep socialment com a secundària. A més, aquesta asimetria és encara més punyent en el cas de dones racialitzades o migrades, que sovint suporten el pes doble de les cures i la precarietat. I mentre els homes no trobin en la incorporació als rols tradicionalment femenins la gratificació que les dones troben en la incorporació als rols tradicionalment masculins, l’única forma que han trobat les dones per corregir la desigualtat és no tenir fills o tenir-ne menys. O com diu l’article al VilaWeb, prioritzar la seva carrera (sic). Sobretot tenint en compte que segons les enquestes, els homes són cada cop més reaccionaris, i, per tant, la cosa pot anar a pitjor. Què els espera, a les dones que diuen voler tenir fills, que encara són més de les que en tenen, i que són la nostra esperança?
Aquesta dinàmica s’agreuja en un context com el català, on les expectatives laborals et porten a emigrar o a treballar pel turisme, ofereix expectatives poc atractives per construir projectes familiars sòlids, també pels fills.
La baixa natalitat, doncs, és símptoma d’una societat que no ha sabut adaptar-se a la igualtat de gènere, i per tant la solució no passa per convèncer les dones que tinguin més fills, amb més diners o més facilitats, sinó per donar un sentit a tenir fills que sigui compartit per homes i per dones, de la mateixa manera que cada cop és més compartit el sentit de tenir una carrera professional o intel·lectual plena i desenvolupar tasques que sovint comporten una satisfacció emocional i un sentit de propòsit que molts treballs remunerats no ofereixen. Tenir fills no és només un acte biològic, sinó un acte cultural que implica responsabilitat compartida, on la cura i l’educació dels fills s’han de veure com un projecte comú entre homes i dones, igual que qualsevol altre projecte important de la vida.
Així, assumir la responsabilitat de tenir fills implica també que la tasca de criar i educar els fills sigui compartida de manera equitativa, desmitificant la idea que la maternitat és una responsabilitat exclusivament femenina. Aquest canvi cultural no és cosa d’una mesura sinó de moltes, a llarg termini i menys sexys d’explicar que cridar a tenir fills perquè els immigrants no ens substitueixin demogràficament, i en el nostre cas és fonamental per garantir la continuïtat social de la nació.
