El nom de Nieves Molina és, segurament, molt recordat per un centenar de famílies valencianes. Jo el recordo bé, perquè mon pare li dedicà una peça teatral titulada la Jutgessa en el muntatge Zero responsables que coordinà el 2010 per denunciar la política de silenci imposada pel PP després de l’accident del metro del 2006. Era, i encara és, la titular del jutjat d’instrucció núm. 21 de València i gràcies a les noves tecnologies els ciutadans podem conèixer com d’eficient i treballadora és. El 2022, la duració mitjana d’un procés d’instrucció al seu jutjat era d’un mes i dinou dies, quan la mitjana a Espanya es trobava en quasi tres mesos.
Ella fou la responsable de la instrucció de la causa penal per l’accident del metro de València. En març de 2007, just en precampanya de les eleccions autonòmiques, decidí arxivar el cas en considerar que l’únic imputable amb responsabilitat penal fou el conductor mort al xoc i, en conseqüència, no hi havia res per a investigar. El tancament de la via penal generà una indefensió increïble a les víctimes, perquè, en aquests casos, és normal supeditar les demandes per la via civil als resultats de la causa penal. Precisament, la instrucció permet una indagació més inquisitiva dels fets que ajuda a determinar millor també les responsabilitats civils i administratives. Per tant, en juny de 2007, la mateixa jutgessa reobrí el procés, malgrat que tornaria a tancar-lo el febrer de 2008.
Tanmateix, la commoció que provocà el programa de Salvados sobre l’accident del metro i les declaracions que feren diferents testimonis sobre destrucció de proves, obligà el juliol de 2013 a la Fiscalia a demanar la reobertura de la instrucció; però Nieves Molina es negà a fer-ho. Finalment, l’Audiència de València li ordenà que ho fes el gener de 2014. La jutgessa decidí, llavors, que el procés dormiria el somni dels justos i, després de tres anys de paràlisi processal, va arxivar novament la instrucció amb una interlocutòria de 177 pàgines. Manifestà, com sempre, que no hi havia cap responsabilitat penal imputable a ningú que no fos el maquinista.
L’Audiència, novament, es negà a acceptar-ho i forçà l’inici del judici oral. Nieves Molina, a contracor, finalitzà la instrucció el novembre de 2018 i presentà càrrecs contra vuit directius de FGV el novembre de 2019. El gener de 2020, setmanes abans de l’esclafit de la COVID, quatre dels acusats es declararen culpables i acceptaren penes d’un any i deu mesos de presó en una sentència de conformitat. No fou necessari una vista pública perquè els acusats, la Fiscalia i les acusacions particulars i populars estigueren d’acord amb la sentència. Sembla que l’única persona incapaç de veure l’evidència era la jutgessa d’instrucció, qui lluità amb més fervor per la innocència dels acusats que els seus advocats defensors.
El sistema judicial espanyol té un gravíssim problema amb els jutges d’instrucció, com sabem totes les persones més o menys familiaritzades amb el Dret. Mal formats i poc motivats, solen optar pel camí fàcil per garantir-se una promoció estable i segura en la carrera judicial: evitar els maldecaps i treballar el mínim imprescindible. Fer bé la seva feina, quan es tracta de casos amb rellevància política, vol dir posar fi a la seva carrera. Entrar a una llista negra d’un partit polític i tenir a una de les seves associacions de magistrats vetant qualsevol intent de promoció o ascens.
Nuria Ruiz, la jutgessa del jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 3 de Catarroja, ara és coneguda als mitjans per molts valencians. De mitjana, necessita dos mesos i quinze dies per finalitzar un procés d’instrucció i el seu jutjat té una càrrega de treball molt superior al de València, perquè també té funcions de jutjat de primera instància. Aquest cop, el CGPJ ha decidit reforçar el seu jutjat perquè ella sols es pugui dedicar a la instrucció del cas de la DANA. És evident que no té por i acabarà portant els investigats a un judici oral.
Emilio Argüeso i Salomé Pradas hauran de comparèixer com acusats en un judici públic i, probablement, rebran una condemna, malgrat que encara és prompte per saber exactament quins seran els càrrecs definitius i la pena sol·licitada. La seva línia de defensa serà culpar els tècnics amb l’esperança que algun funcionari acabi a la presó en substitució d’ells i, segurament, això serà la seva perdició, perquè els funcionaris fa temps que es cobreixen les espatlles i tenen prou proves per demostrar la seva negligència criminal.
Tanmateix, Emilio i Salomé callaran, perquè saben que, fins i tot en cas d’un desastre processal, si són fidels al partit, en instàncies superiors rebaixaran la pena. El seu objectiu és no entrar en la presó i això ja ho donen per descomptat. A més, el partit ja trobarà la forma de garantir el seu futur laboral per no abandonar-los a la mort social. Per la seva part, Mazón des del primer segon sols estigué preocupat perquè penalment aquest assumpte no l’impliqués i descarregà tota la responsabilitat en la seva consellera. Salomé Pradas serà el cap de turc.
El desenllaç ens pot semblar trist i magre; però, si ho comparem amb el periple judicial de l’accident del metro, seria un procés exemplar. Tot i això, aconseguir aquests mínims de decència és possible pel factor humà: la jutgessa Nuria Ruiz no té por i ha decidit fer la seva feina, complir amb la missió encomanada per les nostres institucions. No és l’habitual. De fet, malauradament és poc comú. Ella sap que li costarà la carrera i que ja ha entrat en les llistes negres del PP. Els seus satèl·lits al poder judicial la vetaran; però sembla que no té cap ambició d’arribar al TSJCV.
Mon pare i jo solíem discutir prou sobre el caràcter que hi ha darrere de funcionaris com Nieves Molina o Nuria Ruiz. És una temàtica d’alt potencial dramàtic, perquè les seves misèries, apaties i ambicions expliquen l’heroisme o la maldat de les nostres societats acomodades. No disputen una lluita de vida o mort, no hi ha cap èpica bèl·lica als seus gestos, sols una feina burocràtica honesta o criminal. Nieves Molina feu tot el possible per protegir el poder i menysprear a les víctimes i els ciutadans. Mai no he dubtat que s’imaginava al TSJCV com a recompensa per la seva tasca, però continua com a titular del mateix jutjat d’instrucció on es guanyà una infàmia eterna. Suposo que encara espera el seu premi, perquè sap que tard o d’hora tots l’oblidaran i podrà recollir els rèdits de la seva obra. Per això mateix, mon pare tingué el detall d’immortalitzar-la sobre els escenaris: per fer més difícil que l’oblidem.
