En l’actual fangar de confusió i dispersió del postprocés, en què la gent sent que no tenim eines per a defensar-nos de res, estan sortint idees “genials” com bolets. Per poder separar el gra de la palla, davant de qualsevol iniciativa política em sembla important que ens fem la següent pregunta: això fa por? És una amenaça? Per exemple, aquest nou grupuscle, Dempeus, que sense lideratge ni res diu que ve a fer la independència, això fa por al sistema que ens oprimeix? Lol, no. I un parlament alternatiu de fireta? Lol, tampoc. Per contra, que els advocats d’Acció Cassandra denunciïn delictes d’odi perpetrats contra els catalans, representa una amenaça? Sí, totalment. Com que sense estat tenim limitacions evidents i com que ara no hi ha força política per fer la independència, és imprescindible que tota la força la posem a fer por. Busqueu fer forat, evidenciar el conflicte? El conflicte és aquí. Bàsicament, tot allò que no ens serveixi per fer por només ens servirà per fer riure.
A l’article anterior a aquest, titulat Reserva índia, parlava, entre altres coses, de la proposta d’Alhora de fer una doble xarxa escolar. La seva idea busca garantir que hi hagi centres educatius plenament immersius, en què el català sigui la llengua comuna en contextos formals i informals i tant entre mestres com entre alumnes. Es mostren convençuts que això no només és viable en aquest context polític, sociolingüístic i demogràfic, sinó que tothom acabaria fent cua per entrar en aquesta xarxa i que, per tant, diuen, s’aniria estenent fins a fer-se majoritària.
Més enllà de la viabilitat de la proposta, que ara tractaré, el més important és passar-la per la prova del nou. I el resultat és que no, que la doble xarxa no fa por a cap dels nostres adversaris. Al contrari. Si decidíssim fer servir les nostres institucions per muntar-nos un gueto al nostre país i ficar-nos-hi per iniciativa pròpia, els espanyols ens farien el passadís i l’onada. Quedi dit que em sembla un debat legítim, pel fet que entenc i empatitzo amb les famílies que volen que els seus fills es relacionin en català a l’escola. Però estem en una guerra per sobreviure i la feblesa és el primer que detecten els depredadors.
A banda de l’error polític, que és el més important, crec que el model de doble xarxa, com a mínim tal com el projecta Alhora, no és possible. Hi ha una cosa que cal tenir molt en compte. Una escola pública realment immersiva, amb adults i alumnes que facin servir el català com a única llengua comuna, i que sigui aplicable al gruix dels alumnes del país, també als de secundària, no es pot (ni començar a) fer sense un estat. D’entrada, perquè no només caldria fer canvis en l’àmbit educatiu (legals, metodològics, curriculars, d’hàbits, etc) sinó en tots els àmbits. Sobretot si parlem d’usos lingüístics, que és d’on plora la criatura, per poder desnormalitzar el castellà a l’escola cal desnormalitzar-lo també fora. Sense eines d’estat —i amb un estat en contra!— no en tenim ni la possibilitat.
És per això que una proposta com la doble xarxa, si es presenta com a mecanisme per a catalanitzar l’escola en el context autonòmic, des d’un punt de vista tècnic està condemnada al fracàs. Una altra cosa és si tu la proposes com un mecanisme de contenció per a les famílies catalanes més militants, que és el màxim que podria acabar sent, com una Bressola pública i, si vols, amb més centres, però llavors planteja-ho així, no ho presentis com un projecte públic per a tothom. Si ho escales, és a dir si deixes entrar alumnes que prefereixen expressar-se en castellà i, per extensió, et cal fer entrar mestres menys conscienciats i menys formats, tindràs el castellà imposant la seva dominància en els usos interpersonals.
Els defensors de la doble xarxa posen com a exemple d’èxit les xarxes múltiples del País Basc, en què el model immersiu en euskera —el model D, l’últim, que ja té conya— és el que demana el 80% de les famílies. A banda de totes les diferències demogràfiques i polítiques entre el País Basc i Catalunya, que són moltes i molt rellevants, la llengua dominant entre els nens i nanos del País Basc és, sobretot, el castellà. Jo pregunto: en aquests centres immersius, s’aconsegueix que els alumnes de família no bascoparlant es relacionin en euskera amb els companys, o que els de casa basca no girin al castellà? Realment tenen un model que garanteixi que els alumnes es vinculin i relacionin en euskera independentment dels variables que afecten els usos lingüístics? Oi que no? Bé, doncs si allà no funciona de la manera en què Alhora ho projecta per a Catalunya, imagina’t amb centenars de milers d’immigrants més i amb un escenari polític post-procés.
Per tant, la doble xarxa, en el cas que pogués obrir-se el pas en la política autonòmica, només podria acabar sent o bé una xarxa elitista quasi exclusiva per a nens de casa catalana —la reserva índia— o bé —en el cas que tothom acabés fent cua per entrar-hi com pronostica Alhora i calgués escalar— acabaria sent un model igual que el d’ara, en què el català tindria més o menys pes en funció de l’entorn i del perfil dels alumnes i dels mestres del centre.
Aquí és quan algú podria dir que hi hauria una diferència clau: que en aquest cas, els pares castellanistes no es podrien queixar. És cert que amb una doble xarxa, a un familiar que protestés li podries dir que, si no li agrada el que hi ha, que marxi a la xarxa castellana (que no ens enganyem, és el que seria). Dada graciosa: ara també ho pots fer. Qui no estigui conforme amb el model educatiu públic que proporcionen les institucions, pot portar el seu fill a la privada o pot anar a viure a Albacete. I aquí és quan algú podria dir: però llavors el pes recau en els mestres, en direcció i en les famílies catalanes! Hi recau, sí, i estan desprotegits, però som un país ocupat i ens calen aquestes resistències. A més, sovint la por ens impedeix fer servir el poder que realment tenim.
És veritat que les lleis són laxes i ambigües —allò del país ocupat—, però no és cert, com assegura el Jordi Graupera en un fil d’X, que el marc legal només dicti en quina llengua s’han d’impartir les classes. La llengua vehicular ha de ser el català, per molt “normalment” que hi hagi i, sobretot, la llei estableix que tots els alumnes han d’acabar la seva etapa educativa amb plenes competències en les llengües oficials. A més a més, el projecte lingüístic d’un centre és aprovat pel seu consell escolar i pel Departament d’Educació i, per tant, si el projecte contempla que els mestres han d’exigir als alumnes que parlin amb ells en català, o que facin els exàmens en català, o que les reunions amb grups de famílies siguin en català, als pares que no els agradi se’ls pot informar que són les normes establertes, validades per la comunitat educativa del centre, pel Departament i per les lleis catalanes. I sabeu què? Hi ha centres que ho fan i els funciona! Jo ho he vist, per exemple, en un institut amb només un grapat d’alumnes de família catalana. Com que el pla lingüístic era ambiciós i el claustre anava a la una a l’hora de fer vinculants les regles, gairebé ningú les qüestionava. Qui ho feia, era neutralitzat ràpidament.
En el fons és la història de sempre. Quan cedeixes el poder, els altres l’exerceixen. Si l’exerceixes tu, són els altres els qui cedeixen. Per tant, quan els pares protesten és quan senten que tenen poder per fer-ho. Per mi, l’actitud política que hem de tenir per defensar-nos de la gent que porta els fills a l’escola pública catalana i protesta perquè és en català, no ha de ser arreplegar-nos per a intentar protegir-nos dins d’una bombolla. Al contrari, hem de trobar tot el que tinguem a l’abast per tornar els cops amb tota la força i la mala hòstia de què siguem capaços. Així farem por.
Per acabar, deixo aquí algunes idees que em sembla que sí que podrien fer mal en la lluita pel català a l’escola:
1) Iniciar una denúncia contra algun professor o centre per incomplir les seves obligacions lingüístiques.
2) Deixar en evidència que estem regalant als adolescents els nivells oficials de català. Molts no l’aprenen “plenament” i això incompleix les lleis educatives vigents i vulnera els seus drets lingüístics.
3) Promoure la protesta —oral i formal— de les famílies catalanes. La majoria no es queixen de res.
4) Dissenyar i difondre un pla lingüístic de centre ambiciós que pogués servir de model.
5) Dissenyar i difondre un model d’inspecció i punició contra professors o centres que normalitzin el castellà.
6) Pressionar perquè la carrera de Magisteri i el màster d’accés al professorat incloguin formació en sociolingüística i hàbits lingüístics.
7) Anar a Salamanca com a professor i fer les classes en català. I a veure què passa!
