Probablement, quan es resolgui el retorn -en pau i amb tots els drets- del president Puigdemont es podrà dir que s’ha acabat allò que es va anomenar “procés”, entès com a conjuntura política. Ja ho decidiran els historiadors. El que no sabem és si també s’acabarà Catalunya, donant pas a una entitat administrativa i políticament amorfa, com són la resta de comunitats autònomes de règim comú. Al capdavall, el café para todos es va inventar i aplicar, justament, amb aquest únic objectiu.
Perquè, en fi, qui es podia imaginar que un dia el president de la Generalitat faria seva -solemnement i davant del Parlament de Catalunya- la frase fundacional de la igualació autonòmica: “Catalunya no vol ser més que ningú, però tampoc menys“. El concepte (“no queremos ser más que nadie, pero tampoco menos“) és de Rafael Escuredo, aleshores president socialista de la Junta d’Andalusia, en el referèndum del 1980 que va anivellar aquesta comunitat amb Catalunya, Euskadi i Galícia malgrat ni tan sols haver arribat als mínims de participació en un parell de províncies. Però tant és, la frase és demagògia pura, resplendent, catalanofòbia encapsulada que ha servit durant dècades per defensar a mort el drenatge fiscal i menystenir la condició nacional de la societat catalana.
Illa només és l’últim d’una llarga llista de presidents territorials -anomenats “barons” pel PSOE i el PP- que s’adhereix al concepte d’igualació autonòmica. La frase és recurrent dins del nacionalisme espanyol, sempre emfasitzada amb solemnitat: “No queremos ser más que nadie, pero tampoco vamos a permitir que nadie nos haga de menos” (Jorge Azcón, president d’Aragó, PP), “No hemos querido ser nunca menos que nadie, pero tampoco ser más que nadie” (Fernández Vara, president d’Extremadura, PSOE), “No nacimos para ser más que nadie, pero tampoco para ser menos” (Pablo Bellido, president de les Corts de Castella-La Manxa, PSOE), “Los riojanos no somos menos que los catalanes, vascos o gallegos” (Pedro Sanz, president de la Rioja, PP), “No estamos pidiendo más que nadie, pero tampoco menos que ninguno” (Manuel Domínguez, vicepresident de les Canàries, PP). Fins i tot col·lectivament: “Ni más que nadie ni menos“, han dit tots els barons del PSOE… La llista és inacabable.
La frase, maliciosa i canallesca, serveix per igualar, arranar, neutralitzar. Tothom és igual, indistingible individualment. Tant se val de quina part es tracti de la divisió administrativa espanyola, tothom ha de ser com tots. Doncs, tal qual, aquest dijous l’hem sentida al Parlament. I, qui ho havia de dir, a Catalunya ha nascut un baró.
