El 17 de juny de 2023, Barcelona era, per unes hores, epicentre de la unitat independentista perduda i esquerdada des que l’octubre de 2022 el govern de coalició ERC-Junts es desfeia i arrencava l’enèsima guerra dins del moviment per aconseguir l’hegemonia política. ERC i Trias per Barcelona havien acordat formar un govern independentista, que un pacte d’estat a Madrid va aturar una hora abans. Però la fotografia era molt potent. Tant, que va mobilitzar el PP i els Comuns per impedir un executiu independentista a la ciutat.
Quatre mesos després, aquella unitat que emergia com a model per refer ponts entre els dos grans partits independentistes també s’ha desfet. No per Maragall i Trias, sinó pels interessos dels respectius aparells de partit en la conjuntura política sorgida del 23-J espanyol i la perspectiva electoral a Catalunya. Amb un PSC fort a Catalunya, i amb l’alcaldia socialista necessitada de socis per aguantar el mandat, ERC i Junts-Trias per Barcelona ja es tiren els plats pel cap i evidencien la fragilitat de l’entesa.
No seran una oposició en bloc al PSC -i PP i Comuns, que el van investir-, sinó rivals que competeixen per si s’obre la porta del govern del PSC. I no només per governar part de la capital de Catalunya -influència, sous, visibilitat per al 2027, etc,- sinó, sobretot, per esclafar motors de cara a les pròximes eleccions al Parlament. La posició de sortida dels dos partits independentistes en un costat de la plaça Sant Jaume, és a dir, la relació que mantinguin amb el partit que té molts números per ser decisiu en l’aritmètica de la nova Generalitat, tindrà un pes determinant en el futur de l’estructura política i institucional d’ERC i de Junts.
D’aquí que ERC i Junts hagin optat per negociar per separat -i confrontant-se- amb el PSOE, per obtenir relats diferenciats amb la mirada posada en la futura Generalitat. ERC s’ha quedat el relat social i pragmàtic de Rodalies i un millor finançament, i Junts malda per tenir la paternitat d’una llei d’amnistia que farceixi el relat nacional. Si es materialitza la investidura de Pedro Sánchez, uns i altres vendran el seu relat com el guanyador -i oposat al rival intern-, i un dels dos s’imposarà. Però a la pràctica, tot quedarà en un peix al cove 2.0 en un estat de les autonomies. I a Madrid celebraran, un altre cop, que la unitat independentista a Catalunya no haurà passat d’un pacte a Barcelona esberlat en poques hores.
