Déu n’hi do, quina allau de mestretites i saberuts al voltant de la guerra! L’esfera pública plena de gom a gom d’expertes en qüestions internacionals, cronistes de la veritat amagada, polemòlegs, irenòlegs, especialistes en geoestratègia i teòrics de jocs. Les tertúlies vessen de todòlegs, gents que amb prou feines saben on està el Donbass i quina és la seva problemàtica, avisen en to dramàtic que Europa viu ara mateix el seu més greu moment des de la Segona Guerra Mundial.
De sobte, el món s’ha enfosquit, una vegada més, un fantasma recorre Europa, però ja no és el del comunisme o el socialisme, que dormen oblidats en algú racó polsegós amb el martell, el falç, el llibre i l’enclusa. Avui és el fantasma del nacionalisme que tothom condemna en els altres. I, amb el nacionalisme, un altre cop, la guerra. Tornen les solemnitats sobre la caiguda dels imperis, àdhuc, la decadència d’Occident. Quan parlen les armes, tot l’edifici de l’orgullosa Unió Europea trontolla. Un gegant econòmic i un nan politicomilitar atès que no té cap exèrcit. A la guerra, Europa desapareix darrere els vells estats pretensiosament anomenats estats-nacions, que són els que estan armats.
Von Clausewitz, aleshores molt citat, es passeja per les xarxes repetint la seva dita que la guerra és la continuació de la política per altres mitjans. Correcte; com ho és la glosa de Michel Foucault en dir que la política és la continuació de la guerra per altres mitjans. També correcte perquè la política i la guerra formen un cercle, una roda del destí, la roda de foc d’Ixion, la del karma. Per això deia Heràclit que la guerra és el pare i el rei de totes les coses.
Els EUA, que, d’ençà de la primera, han intervingut en totes les guerres o les han provocat, mai n’han patit una a casa seva, tret de la civil. I ara, per primera vegada en la seva historia, el territori dels EUA està a l’abast de l’enemic que té una capacitat de resposta devastadora. La Guerra Freda i l’escalada d’armament es van acabar el dia que els dos blocs van comprendre que havien arribat a la fi del camí en assolir la situació que van identificar com MAD o Mutual Assured Destruction. La raó de la desraó segueix en vigor, el que vol dir que, si es compleix la lògica MAD, el més probable és que no ho veurem.
Els suecs i els finlandesos han demanat entrar a l’OTAN i la Xina fa costat a Rússia. La idea que aquest conflicte es pot entendre en una clau maniquea de bons i dolents és d’una ingenuïtat -real o fingida- aclaparadora, gairebé sublim. En primer lloc, no totes les guerres es poden veure com a conflictes entre bons i dolents. Tots dos poden ser dolents i això té el fastigós hàbit de dependre del punt de vista de qui parli. Si afegim la complexitat de les relacions dels pobles eslaus tant en la perspectiva històrica com en l’anàlisi d’actualitat, haurem de pensar que és molt, però molt difícil, i cal un munt d’informació per prendre partit sense que sigui un prejudici interessat i esbiaixat.
Ambdós parts de la guerra parlen d’agressió en oposició cruenta però en plans absolutament diferents. Una de les causes -potser la més important- perquè la primera Societat de nacions va fracassar va ser l’impossibilitat de posar-se d’acord sobre el significat del concepte d’agressió. Aquí, uns parlen de l’autodeterminació dels pobles i els altres de la integritat territorial dels Estats. I tots dos poden mentir perquè, com sempre, la comunicació i la propaganda són tan rellevants com els tancs.
Autodeterminació i integritat territorial dels Estats. Justament el nu gordià del conflicte entre Espanya i Catalunya. Era d’esperar que els dirigents independentistes no perdessin l’ocasió de palesar la seva incoherència ideològica, acostant-se a una de les partes de la guerra i a la seva propaganda. Si encara no s’ha entès que el reconeixement dels EUA com a un Estat democràtic i de dret no obliga a identificar la seva política exterior amb el dret internacional probablement no tenim remei.
Per descomptat encara es pot fer més el ridícul aprofitant la guerra per vendre en públic l’elixir de la taula de diàleg, com fa Oriol Junqueras quan diu que les coses haurien anat d’altra forma si Ucraïna tingués un moble tan confortable com prometedor.
Menció d’honor al grandiloqüent “No a la guerra” d’un sector de l’esquerra que ressuscita així una vella tradició de l’esquerra radical abans de la Primera Guerra Mundial, rotundament fracassada. Quant al caràcter performatiu de l’anunci, dir “no a la guerra” és com dir “no al mal temps”. Encomiable, però inútil.
