És difícil esbrinar si és a causa de la ressaca de Halloween. O bé si es tracta d’obligar a traslladar el festival de cinema de terror de Sitges a Madrid. Probablement, deu ser una mena d’avançament de l’akelarre del 20-N, que tan magnífiques estampes ens deixaven al Valle de los Caídos. Ves a saber si alguns nens de casa bona acaben de tornar d’intercanvi amb els assaltants trumpistes del Capitoli amb noves / velles estètiques… Tanmateix, és obvi que els esdeveniments d’aquestes darreres nits a la capital espanyola podria recordar a una pel·li de zombis.
Certament, per molta broma que puguem fer, la realitat és que tot plegat fa molt poca gràcia. La referència a les pel·lícules de terror és pertinent, tant per la tensió ambiental com per la seva predicibilitat. El substrat franquista i reaccionari espanyol, l’únic estat d’Europa occidental que no ha passat per processos judicials de responsabilitat per crims de guerra i contra la humanitat per part d’un règim totalitari, responsable d’entre mig milió i 800.000 morts, ha tornat a emergir amb la pitjor cara. La simple suposició (a parer meu, exagerada) que la constitució d’un govern a la Moncloa pugui alterar els equilibris entre nacions (implicant un reconeixement nacional de les nacions no castellanes); que es pugui aturar la sagnia financera catalana (i que els madrilenys perdin els seus privilegis nobiliaris i paguin impostos com vulgars plebeus); que s’amnistiï més de quatre mil innocents (i que pugui implicar la revisió de les responsabilitats dels veritables culpables, prevaricadors i mentiders) ha generat una histèria col·lectiva que és normal que es pugui comparar amb les pel·lícules de zombis. Si més no, és el que es pot desprendre’n de la mirada desorbitada d’alguns figurants.
La política espanyola pretén ser una òpera tràgica i sol acabar en una sobreactuada sarsuela. La rebequeria típica de “niño bien” malcriat i malcarat ha propiciat gesticulació per damunt les mateixes possibilitats, i una infinita capacitat de fer el ridícul. El Partit Popular no sembla un partit seriós, especialment des del moment que una part es va escindir en Vox, o que Ciudadanos va establir la típica competició de taverna per esbrinar qui té la rojigualda més llarga. Tothom treu la Constitució com a mantra màgic per defensar el règim del 39, tanmateix, la Transició que tant defensen ha estat completament sabotejada per ells mateixos. I quan dic “ells”, no em refereixo a un partit, sinó a l’establishment que, extingit el franquisme, es va refugiar inicialment a les casernes, als bisbats, als consells d’administració de les grans empreses, als jutjats, a l’alta administració i a totes aquelles guinguetes que permetien disposar del comandament a distància de les institucions. Tanmateix, amb el nou PP d’Aznar, això va canviar, i van jugar a controlar també la part visible del poder. A fer de guionistes, i a fer d’actors protagonistes.
Aquest mantra de la Constitució ha estat avortat, atonyinat i recargolat fins a límits imaginables pels seus presumptes defensors. Se la van carregar ja el 1981, quan un cop d’estat -on els Borbons tenen molt a explicar– , malgrat un fracàs teòric, va implicar un èxit pràctic en forma de café-para-todos i involució política. Va continuar el 2000, quan la majoria absoluta d’Aznar va fer servir el poder per imposar la impunitat i corrupció generalitzada que caracteritzava el darrer franquisme. Va perseverar el 2004, quan després dels atemptats d’Atocha i el gir polític dramàtic que va obrir la Moncloa a Zapatero, va implicar una campanya constant de deslegitimació del poder polític (ha-sido-ETA d’Acebes) que va implicar uns atacs furibunds i el trencament de les formes en les relacions polítiques (el guerracivilisme retòric i social persistent). El 2010 vàrem viure un nou cop d’estat, quan un tribunal constitucional especialment precuinat va trencar amb el principi de sobirania popular, només per satisfer el nacionalisme banal i els seus instints catalanòfobs. El 2017 un altre cop borbònic, en què no recava sacrificar la democràcia a l’altar de la sacrosanta unitat nacional, imposava aquesta estranya lògica en què s’han inutilitzat tots els frens formals i morals.
Podem fer broma amb la histèria col·lectiva de Madrid d’aquests darrers dies. Un amic periodista instal·lat de fa anys em comenta que aquest espectacle és cosa d’una minoria, malgrat que la majoria d’espanyols no tenen ni la voluntat ni la capacitat d’entendre el conflicte català, i que, per tant, els avalots nocturns dels hereus de la Falange, els fan més mandra que impressió, i que la majoria peca més d’omissió que d’acció. Podem fer broma amb la histèria col·lectiva, tanmateix, sempre recomano la lectura i relectura del fabulós llibre “L’holocaust espanyol” de l’historiador de Liverpool Paul Preston, on precisament explica un capteniment irresponsable per part de jutges, policies, bisbes, polítics, periodistes en termes molt actuals als actuals, que van precipitar Espanya vers una cruenta guerra civil, avui irresolta, i que és al darrere d’aquest odi profund omnipresent en l’atmosfera del país. Podem fer broma, tanmateix, aquesta gent que sembla emergir del passat més negre de la negra nit del franquisme podrien fer pensar en una versió castiza de Guerra Mundial Z, aquesta inquietant pel·lícula de Marc Foster, amb Brad Pitt mirant de lluitar desesperadament amb una contagiosa infecció que converteix en zombis a un munt de gent normal que actua irracionalment, com les aterridores / galdoses imatges d’aquests darrers dies.
