Fa alguns dies, en Pere Solà Gussinyer, catedràtic emèrit d’història de l’educació de la Universitat Autònoma em va convidar a presentar la seva biografia novel·lada de Francesc Ferrer i Guàrdia. És un acadèmic que admiro, perquè, vint anys més gran que jo, quan era estudiant de magisteri els seus textos i recerca sobre l’Escola Moderna de principis de segle XX i els seus llibres d’història de l’educació em van influir moltíssim en la meva formació com a docent. Anys més tard, quan feia el doctorat sobre temes culturals i ideològics de l’anarquisme, la seva obra al voltant de la pedagogia llibertària eren una referència que calia consultar en un món en què la cultura i el coneixement es construeix acumulativament, a partir de la recerca dels altres acadèmics que ens van precedir, així com els nostres treballs ajuden els investigadors més joves a bastir les seves idees.
En la conversa posterior, Solà em va explicar que, un cop jubilat, la matèria d’història de l’educació que havia portat durant dècades, la van treure discretament del pla docent dels estudis d’educació. Malauradament, la cosa no em va estranyar gens. En els darrers anys he vist com aquells mecanismes intel·lectuals que permetien connectar present amb passat, o a disposar d’instruments per comprendre millor el passat a fi d’entendre el present, s’han anat dipositant dissimuladament al quarto dels mals endreços. Des de la matèria d’història contemporània per a periodistes (com les que un servidor va impartir durant anys), fins a la pràctica supressió de la història econòmica a moltes facultats (i passant, fins i tot per la supressió d’assignatures d’epistemologia a les pròpies facultats d’història), el menyspreu pel coneixement es fonamenta en una mena de deliberat projecte de l’oblit, la desmemòria o l’arrogant menysteniment de qualsevol cosa que ens connecti a la tradició. El filòsof Byung-Chul Han precisament explica un dels mals contemporanis com a aquesta deliberada voluntat del món neoliberal de serrar els cables que ens connecten amb la tradició i que fan de l’individu quelcom vulnerable, impressionable, fràgil, i sobretot, manipulable.
En aquesta queixa no hi ha cap raó corporativa, sinó la trista constatació de les conseqüències nefastes del menyspreu pel passat. Els economistes que no van estudiar les crisis com les del 29 prenen decisions que, com ja vàrem veure el 2008, acaben replicant el passat. Qui no extreu lliçons sobre les recurrents bombolles immobiliàries o de crèdit, ens condemna a patir les conseqüències de la seva arrogància. Els diplomàtics que desconeixen el cúmul d’errors i malentesos que van portar a la Primera Guerra Mundial, avui posen en perill la pau. Pel que fa a l’educació, és obvi que estem vivint una mena de guerra civil entre bàndols irreconciliables, amb els seus excessos (de moment, retòrics). Malgrat que resulta inevitable simplificar (i quan hi ha una confrontació, es tendeix a esborrar matisos i forçar alineaments) hi ha els partidaris de la “innovació”, de l’experimentació, escola activa o qualsevol cosa que no esdevingui l’escola tradicional (que sovint es presenta sota la forma d’espectre), i els partidaris d’un retorn a una escola relativament convencional i reconeixible per les generacions precedents. Ambdues parts sovint parteixen de supòsits idealistes, lluny de visions pragmàtiques o massa farcides d’apriorismes. Les simplificacions són odioses, tanmateix, en una era de polarització social i política, també vivim una etapa de polarització educativa en què allò que tradicionalment havien estat les esquerres acusen a qui no segueix les seves propostes com a “rojipardos”. No he trobat encara una proposta lèxica catalana satisfactòria, i el terme busca barrejar els elements de la vella esquerra, preocupada més per la igualtat social que per discursos identitaris interseccionals importats dels campus nord-americans amb l’acusació de ser “ultradreta”, el mantra que tendeix a repetir certa esquerra contra qui està en desacord amb els seus postulats. Per la seva banda, els defensors del retorn a una escola convencional titllen els partidaris de la “innovació per la innovació” com a “ximples útils del neoliberalisme”. Aquesta acusació la fonamenten en el fet que algunes d’aquestes opcions pedagògiques (com el polèmic innovamat), representen metodologies complexes que acaben sovint en uns resultats decebedors i que acaben perjudicant els aprenentatges de l’alumnat amb menor capital cultural (i que de pas, extingeixen bona part dels drets laborals dels docents i minen la seva independència i dignitat professional).
Es fa molt difícil analitzar aquest estrany conflicte, especialment quan tractes amb persones que participen en bàndols enfrontats. Tanmateix, tot plegat, ens ho podríem haver estalviat. Perquè té a veure amb el que explicava a l’inici de l’article. Que estudiants de magisteri, del màster de professorat, de ciències de l’educació no hagin estudiat la història de l’educació ens condemna a repetir una vegada i una altra errors similars als nostres predecessors. En educació, probablement tot ja està inventat. La “innovadora” metodologia del treball per projectes té més d’un segle d’antiguitat i l’evidència marca que la cosa no va funcionar tret de determinades circumstàncies en ensenyaments superiors i en camps com els de l’enginyeria o la medicina. La idea d’una educació no dirigida, amb un mestre sense un paper actiu, ja es va experimentar fa un segle a Summerhill, amb resultats controvertits. La mateixa pedagogia anarquista no existeix, sinó que el que es va produir van ser experiències diverses, contradictòries i no sempre coherents entre si fruit de diverses circumstàncies i entorns que podien ser canviants. El mateix Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna tenia llibres de text (per cert, molt bons d’acord amb l’època) que es combinaven mètodes convencionals amb algunes “innovacions” com sortides a la natura o aprenentatge “per descoberta guiada” com recorden precisament els llibres de Pere Solà.
Un dels problemes principals de l’educació d’avui és potser aquesta manca de rigor epistemològic, certa idea rousseauniana d’espontaneisme intel·lectual en què l’arrogància d’alguns fa que es jugui amb les noves generacions. En aquesta guerra de trinxeres sempre apareixen experts (com s’ha devaluat aquest concepte educatiu mercè a determinats abusos!) que tractaran de fer creure a l’opinió pública que vivim el millor dels móns possibles. Per a bé o per a mal, llibres com Educa Fakes, de Jesús Rogero i Daniel Iranzo, que tracten de desmentir algunes notícies negatives sobre educació són difícilment demostrables, perquè tampoc no sembla haver-hi un mètode d’avaluació i diagnòstic comparatiu per veure si som en una evolució positiva, negativa o estancada. I és difícil (malgrat indicis preocupants a uns discutibles PISA o les proves censals anuals de competències bàsiques) perquè tampoc hi ha un consens sobre què és qualitat educativa, o com valorem el sistema, o fins i tot la mateixa idea de per a què ha de servir l’escola. Confesso que en aquesta malaurada guerra no soc del tot neutral. Qui això escriu, que fa quatre dècades que està relacionat amb el món educatiu considera que l’educació, especialment aquella que transcorre en les institucions, requereix un cert equilibri entre tradició i innovació. En un món inestable, les noves generacions requereixen estabilitat, previsibilitat, d’entendre que els experiments cal fer-los amb gasosa, o amb protocols estrictes i científics que no ens portin efectes indesitjats. Que cal combinar l’idealisme amb què solen comptar els educadors amb el necessari pragmatisme que asseguri resultats. Tanmateix, aquesta guerra civil educativa no ajuda.
